Harlem Nocturne

divendres, 27 d’abril de 2018

Lleugera sang, de Xavier Zambrano




Lleugera sang, de l'escriptor de Sant Sadurní d'Anoia Xavier Zambrano, és el títol número 27 de la col·lecció de novel·la negra de Llibres del Delicte. Un nou encert de l'editorial, que cada dia va consolidant amb més força el seu paper dins del panorama de les publicacions del gènere en llengua catalana. Amb Lleugera sang la seva aposta rau en una novel·la absolutament canònica, un evident homenatge als clàssics del hard-boiled americà amb tots els ets i uts. 

Zambrano construeix una ficció on podem reconèixer tot allò que vam gaudir en el passat, tant des de les pàgines escrites com des de les pantalles de cinema. Un típic detectiu privat, un perdiguer com li agradava dir a en Jaume Fuster (i a en Magnum), que es mou pels baixos fons per trobar la típica noieta esgarriada de bona família. "La nena", que s'ha fugat essent encara adolescent i que ha caigut en totes les depravacions hagudes i per haver. No faré més spoilers, però afegiré que el nostre detectiu (en Marc Olier) està molt nerviós i busca incansablement "la nena" perquè la vida del seu germà bessó es troba en un greu i imminent perill.

Dedueixo amb la lectura que l'autor s'ho ha passat d'allò més bé escrivint aquesta novel·la, una mena d'exercici lúdic i de retorn al passat, al qual ha aconseguit dotar de versemblança. No era gens fàcil, perquè tots sabem que els detectius privats no investiguen delictes seriosos ni de sang a casa nostra. No passen de fraus a asseguradores, persecucions d'adúlters o embolics vinculats a la política i a la corrupció empresarial (Camarga and company). Per això, Zambrano idea una trama criminal amb vinculacions a interessos propis i factors emocionals (el risc del seu germà) per fer creïble l'actuació del protagonista, que d'altra manera hauria estat una mica fora de la realitat.


Sincerament, jo m'ho he passat molt bé. El reconeixement dels codis clàssics (la narració en primera persona, la descripció dels personatges -inclosa una femme més o menys fatale-, la sordidesa dels ambients, les afirmacions tan sui generis del protagonista) m'han fet somriure i m'han atrapat en la lectura. Endemés, l'extraordinària cura que Zambrano ha mostrat amb el llenguatge és un punt que cal aplaudir i destacar. Ignoro si un detectiu privat de mala mort por parlar tan bé, però l'autor de Lleugera sang ha sabut fer-nos-ho creure. Sense defugir el lèxic col·loquial, a voltes amb renecs i paraules gruixudes, la feina estilística i lingüística del llibre em sembla fantàstica. Això és el que hauríem de saber exigir a tothom que vulgui escriure.

Enhorabona, Xavier. Novel·la totalment recomanable, negrots. I ja esperem la pròxima.






6 comentaris:

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Hi coincideixo! M’ho vaig passar genial llegint-la! Petons i bon divendres!

Ferran d' Armengol ha dit...

D'acord!!! La buscarem!!! El Xavier és tot un poeta i ara negrot també! Quin màquina!

kweilan ha dit...

La tinc pendent.Gràcies per la rezsenya

Noemí ha dit...

Doncs bé de gust llegir-la,ja no només per la trama, que intueixo lleugera, o per les afirmacions sui generis del protagonista, sinó pels comentaris sobre l'excel·lència en l'escriptura. Hem de cuidar la nostra preciosa llengua. Una ressenya magnífica. com sempre.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Noemí, penso que no només per la llengua. També és una novel·la molt agradable de llegir i fa aquesta funció.
A la resta us agradarà.
Raquel, veig que vam coincidir.
Gràcies per participar!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi el hard-boiled mai no m’ha acabat de convèncer, però ves per on, després de llegir la teva ressenya, m’atrau aquesta noveŀla. I dius que l’autor ha tingut una extraordinària cura amb el llenguatge? Fantàstic! Apuntada.