Harlem Nocturne

dijous, 3 de maig de 2018

Contes per a les nits de lluna plena en ebook!











Ara el meu recull Contes per a les nits de lluna plena ja el podeu trobar en ebook a Amazon. Si viviu fora, si sou lectors d'ebook, si en teniu ganes, aquí el podreu adquirir (pitjar damunt del títol, tot seguit) 




Visca! Estic molt contenta, negrots.

dissabte, 28 d’abril de 2018

Anna Grimm, Memòria mortal, de Montse Sanjuan



Anna Grimm, Memòria mortal, de Montse Sanjuan, és la tercera entrega de les aventures i desventures d'aquesta mossa d'esquadra solitària i una mica esquerpa que posseeix un olfacte sorprenent a l'hora de resoldre els casos més complicats. Es tracta del volum número 3 de la nova col·lecció de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", que destaca per aquesta nova línia on el groc i el negre hi tenen un evident paper. 

La novel·la mostra un salt qualitatiu respecte a les dues anteriors. Amb dues investigacions en paral·lel, un major deteniment en interrogatoris i escenes i un tractament més coral (encara que l'Anna Grimm continuï essent la veritable protagonista), la trama resulta rodona i molt agradable de llegir. L'ambició, la falsedat, la cobdícia, la manca d'amor i les patologies basades en traumes del passat són algunes de les pulsions que la novel·la explora. 

He de reconèixer que jo sempre m'ho he passat molt bé amb les històries de la Grimm. Em distreuen, m'atrapen i em transporten a Lleida, la terra de la boira, un lloc poc explotat en la nostra novel·lística (criminal i no). Tanmateix, amb aquesta n'he gaudit encara més, segurament perquè m'ha semblat més versemblant.

Tot i això... no ens enganyem, negrots. Tants fiambres a la capital del Segrià s'esdevenen una cosa enormement terrorífica... No sé si m'atreviré a tornar-hi, sincerament, que allà la gent es mor molt!   

En fi, ja veurem. M'ho hauré de pensar. De moment, us desitjo que passeu un feliç pont de l'1 de maig. 



  

divendres, 27 d’abril de 2018

Lleugera sang, de Xavier Zambrano




Lleugera sang, de l'escriptor de Sant Sadurní d'Anoia Xavier Zambrano, és el títol número 27 de la col·lecció de novel·la negra de Llibres del Delicte. Un nou encert de l'editorial, que cada dia va consolidant amb més força el seu paper dins del panorama de les publicacions del gènere en llengua catalana. Amb Lleugera sang la seva aposta rau en una novel·la absolutament canònica, un evident homenatge als clàssics del hard-boiled americà amb tots els ets i uts. 

Zambrano construeix una ficció on podem reconèixer tot allò que vam gaudir en el passat, tant des de les pàgines escrites com des de les pantalles de cinema. Un típic detectiu privat, un perdiguer com li agradava dir a en Jaume Fuster (i a en Magnum), que es mou pels baixos fons per trobar la típica noieta esgarriada de bona família. "La nena", que s'ha fugat essent encara adolescent i que ha caigut en totes les depravacions hagudes i per haver. No faré més spoilers, però afegiré que el nostre detectiu (en Marc Olier) està molt nerviós i busca incansablement "la nena" perquè la vida del seu germà bessó es troba en un greu i imminent perill.

Dedueixo amb la lectura que l'autor s'ho ha passat d'allò més bé escrivint aquesta novel·la, una mena d'exercici lúdic i de retorn al passat, al qual ha aconseguit dotar de versemblança. No era gens fàcil, perquè tots sabem que els detectius privats no investiguen delictes seriosos ni de sang a casa nostra. No passen de fraus a asseguradores, persecucions d'adúlters o embolics vinculats a la política i a la corrupció empresarial (Camarga and company). Per això, Zambrano idea una trama criminal amb vinculacions a interessos propis i factors emocionals (el risc del seu germà) per fer creïble l'actuació del protagonista, que d'altra manera hauria estat una mica fora de la realitat.


Sincerament, jo m'ho he passat molt bé. El reconeixement dels codis clàssics (la narració en primera persona, la descripció dels personatges -inclosa una femme més o menys fatale-, la sordidesa dels ambients, les afirmacions tan sui generis del protagonista) m'han fet somriure i m'han atrapat en la lectura. Endemés, l'extraordinària cura que Zambrano ha mostrat amb el llenguatge és un punt que cal aplaudir i destacar. Ignoro si un detectiu privat de mala mort por parlar tan bé, però l'autor de Lleugera sang ha sabut fer-nos-ho creure. Sense defugir el lèxic col·loquial, a voltes amb renecs i paraules gruixudes, la feina estilística i lingüística del llibre em sembla fantàstica. Això és el que hauríem de saber exigir a tothom que vulgui escriure.

Enhorabona, Xavier. Novel·la totalment recomanable, negrots. I ja esperem la pròxima.






dijous, 26 d’abril de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Algú que no hi havia de ser




Ja sabeu que, amb motiu de la celebració de l'Any Pedrolo, un bon nombre d'editorials han decidit publicar alguna de les seves obres. Aquesta circumstància és fantàstica, un motiu d'alegria. 

L'Editorial Alrevés, a la col·lecció Crims.cat, ens presenta Algú que no hi havia de ser (escrita el 1972 i publicada el 1974). Una tria del seu director, Àlex Martín Escribà, que la considera una aportació al gènere tot i que, tradicionalment, no es troba dins del conjunt de les 5 obres policíaques de Pedrolo titllades de canòniques. Estic plenament d'acord amb Martín Escribà en la idea que aquest grup de 5 cal ampliar-lo. Almenys hi ha tres o quatre novel·les més, entre les quals la que ressenyem avui, que n'haurien de formar part. 

La novel·la s'escau de ple en l'estil pedrolià d'emprar el gènere com una excusa. Una excusa per acostar-nos a temes punyents i importants, exactament com fa a Doble o res o a L'inspector fa tard (per citar-ne només dues). L'ambientació delictiva (un robatori en una petita sucursal bancària, molt ben calculat però que acaba en tragèdia) és el pretext per mostrar la societat del moment i bastir el relat des d'un rerefons polític i ideològic d'inequívoc segell pedrolià. Sense defugir els codis del gènere i excel·lint en la construcció d'uns personatges que en principi es nodreixen del clixé, Pedrolo ens sorprèn tot acostant-nos a la realitat en un magnífic joc d'anticipacions que culminen esplèndidament. Res no és el que sembla. Res.

El volum inclou un epíleg del mateix Àlex Martín i de Jordi Canal. Ambdós estudiosos consideren que la novel·la (i cito): pertany a un subgènere ben poc freqüentat a casa nostra, potser per desconeixement, potser per abús de novel·la procedimental. Ens referim a la crook-story, o millor dit a aquelles històries enfocades des de l'òptica del delinqüent. 

Tenen raó, però, per poc freqüents que siguin a casa nostra, aquestes trames són les més conreades per la ploma de Manuel de Pedrolo. Ens les trobem força. I penso que el motiu és poder indagar, amb un cert to fatalista i de reflexió al voltant de la incidència de l'atzar en les nostres vides, en la idea que la línia que separa el bé i el mal és molt fina. Perquè la misèria, la repressió, el patiment, la rutina, el tedi, la foscor d'una societat malalta i la sensació d'injustícia ens porten de vegades (a voltes de manera inevitable) a actuar com mai no havíem pensat fer-ho. Aquesta és una constant en la novel·lística policíaca (i no només) de Manuel de Pedrolo. Sovint, el delinqüent i la víctima acaben essent la mateixa persona. 

Algú que no hi havia de ser és un text breu i entenedor, que enganxa des del principi i que llegireu de grat. Un retrat de la Barcelona del tardofranquisme, una ficció farcida de persecucions, erotisme, crims i acció que, tanmateix, ens aboca a una reflexió profunda. 

No us la perdeu, negrots. I que passeu un bon dia. 


  

dimarts, 10 d’abril de 2018

El meu relat "Acotacions i fi" ara EnVeuAlta









El meu text Acotacions i fi ha estat ara enregistrat pels meus companys d'EnVeuAlta. És una prosa breu i seca, feminista i punyent, escrita el 2010.

Us asseguro que, en la veu de Maribel Gutiérrez, impressiona molt. Espero que us agradi, negrots.  



dilluns, 2 d’abril de 2018

L'adéu a un negrot




Encetem el dia amb una trista notícia. Aquesta matinada ens ha deixat Paco Camarasa, llibreter durant anys de l'emblemàtica Negra i Criminal, ànima de la BCNegra i negrot per excel·lència. Per descomptat, feia molts anys que el coneixia. Havíem compartit festivals, taules de debat, dinars d'amics, jornades a la Universitat, presentacions de llibres... També el vaig substituir com a conductora d'un dels clubs de lectura que ell portava, el de la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Quan va morir el meu home, ara fa 14 mesos, em va escriure un correu de condol. Ningú no suposava que poc temps després seria ell qui ens deixaria. Ara em toca a mi donar-li el condol a la seva dona, la Montse, amb la certesa de saber que la vida que a partir d'ara li tocarà viure serà terriblement dura. 

Paco Camarasa era un home singular, que va fer molt per la seva passió, el gènere negre. A Barcelona, a Catalunya i arreu. 

Descansa en pau, negrot. Que la terra et sigui lleu.        


dimecres, 28 de març de 2018

El meu relat "La por de la por", part d'un recull fantàstic: Contes de Terror 2




Recordareu que, el passat mes d'octubre, quatre escriptors vam patir una cruel malifeta. Les editores malvades d'Apostroph ens van tancar a Torrebesses, en un castell antic i tenebrós, per tal d'obligar-nos a escriure una història de terror. Va ser molt dur, però ens en vam sortir. I aquí teniu el resultat: un recull intitulat Contes de Terror 2 que crec que us agradarà llegir.

Les quatre víctimes vam ser Pere Cervantes, Quim Garcia Albero, Toni Hill i jo mateixa i els nostres relats es titulen respectivament: 5000 paraules, El jardí, Els reis de la casa i La por de la por.   

Són històries absolutament diferents les unes de les altres, fins i tot ambientades en èpoques diferents. Això em fa pensar que totes tindran un públic a qui agradar. 

D'altra banda, el volum posseeix un valor afegit, ja que conté un codi QR d'àudio per escoltar les històries enregistrades EnVeuAlta. Tothom que compri el llibre, podrà gaudir-lo en dos formats: visual i auditiu. Esperem que us agradin. 

Aprofito aquest post per convidar-vos a la presentació, que serà molt aviat, el proper dia 5 d'abril a la Llibreria La Inexplicable. Hi haurà les malèvoles editores, els soferts autors i també podreu sentir un tastet de l'enregistrament dramatitzat, que fa molta por. Ah! I ens presenta un gran amic i escriptor, en Jordi Cervera, així que espero que no us ho perdeu.  



   
Feliç tarda, negrots.  

¿Acaso no matan a los caballos?, d'Horace McCoy



Abans de res, vull demanar disculpes als negrots seguidors del blog. Aquest any és anòmal per a mi. La tasca que representa ser la Comissària de l'Any Pedrolo m'impedeix gestionar-lo amb normalitat. Serà una qüestió passatgera, evidentment, però ara com ara no puc fer més del que faig.

Dit això, avui m'acosto a vosaltres des d'un títol clàssic. La famosa novel·la d'Horace McCoy ¿Acaso no matan a los caballos?, text de 1935 que a hores d'ara forma part de la llista més selecta de la novel·la negra universal.

Vaig decidir incloure'l com un dels llibres d'enguany dins del club de lectura que coordino a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. Sempre m'agrada que les obres siguin variades i que hi hagi algun clàssic. Espero que els usuaris l'hagin llegit o rellegit i l'hagin gaudit o tornat a gaudir tant com jo. 

¿Acaso no matan a los caballos? és una novel·la duríssima, un testimoni de la degradació de la societat, de la seva incongruència, gairebé del deliri col·lectiu. Sense detectius, sense investigacions, sense cap dels tòpics més coneguts del hard-boiled americà, Horace McCoy ens ofereix una història terrible, en primera persona, que ens posa davant la cara un mirall que fa mal. Va ser escrita el 1935, però resulta perfectament extrapolable a la societat actual. 

Pedrolo ja la va incloure a la col·lecció que dirigí entre 1963 i 1970, "La Cua de Palla", amb el número 57: Oi que maten els cavalls? 




I també al cinema va donar lloc a una gran pel·lícula, molt premiada, intitulada Danzad, danzad, malditos. Un film inoblidable de 1969, dirigit per Sydney Pollack i protagonitzat per Jane Fonda i Michael Sarrazin, que reflecteix molt bé l'esperit de l'obra literària.


 
     
Recomano vivament la seva recuperació. I, a més, tenim la sort que l'Editorial Navona l'acaba de reeditar, amb una nova traducció, de ben segur més actual, feta per Enrique de Hériz.

Serà perquè els textos universals mai no passen mai de moda, negrots. Això està clar. 



       

dissabte, 24 de febrer de 2018

Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà




Enguany es compleixen vint anys de la desaparició tràgicament prematura de Jaume Fuster i Guillemó, nascut a Barcelona l’any 1945 i mort a L’Hospitalet de Llobregat el dia 31 de gener de 1998. Coincideix la trista efemèride amb la celebració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (1918-1990) i és impossible no fer-nos ressò d’aquest fet. Ambdós escriptors han esdevingut les figures cabdals, juntament amb Rafael Tasis (1906-1966), del desenvolupament i la instauració del gènere negre a casa nostra. I, per desgracia, encara és una circumstància que cal recordar i reivindicar.  

A aquest record i a aquesta reivindicació ens acosta el volum Jaume Fuster, gènere negre sense límits d’Àlex Martín Escribà, publicat per l’Editorial Alrevés el gener d’enguany. Un text rigorós, extraordinàriament documentat però llegidor per a un públic ampli‒, que ve a afegir una mica de llum al migrat corpus assagístic amb què compta la nostra literatura (i encara més la de gènere) en els darrers anys. 

Martín Escribà és professor de llengua i literatura catalana a la Universitat de Salamanca, a més de codirector del prestigiós Congrés de Novel·la i Cinema Negre que la dita universitat celebra des de fa catorze anys.  Es tracta d’uns dels màxims experts de l’Estat en l’estudi del gènere, qüestió que llegint el llibre podem comprovar amb escreix.




Dividit en dues parts, l’assaig arrenca amb una necessària contextualització al voltant del gènere, al voltant de la figura i dels models de l’autor  (cinematogràfics i literaris) i del conjunt de la seva obra, que Martín Escribà divideix en cicles (el d’Enric Vidal, el de Lluís Arquer, el cicle d’homenatges i un darrer cicle de caràcter experimental). No podem oblidar que Fuster no es va dedicar únicament a la tasca creativa, sinó que va jugar el paper de figura global (divulgador, dinamitzador, estudiós, director de la prestigiosa col·lecció “La Negra” de La Magrana, etc.) dins de l’univers de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. No debades Josep Maria Castellet va manifestar: «Jaume Fuster pensava sempre des del punt de vista de la literatura, és a dir, d’una manera cultural, cívica i global». Jo encara afegiria que des de la posició de defensa de la llengua com a vehicle perfectament vàlid per a tota mena de textos i des de la voluntat d’innovar i experimentar noves i nombroses possibilitats. I en això Fuster no va fer altra cosa que recollir la torxa de la tasca iniciada pel seu mestre, Manuel de Pedrolo, al qual va estudiar i definir amb enorme admiració.  

La segona part del volum (que en conjunt és molt bonic, amb algunes fotografies i molt agradable per a la lectura) està reservada a la recopilació d’una ben trobada selecció d’articles que ens acosten a la dimensió de Fuster com a teòric del gènere, a la seva faceta d’estudiós i divulgador. La detallada bibliografia consultada remata l’assaig de manera molt útil. Hem de tenir present que un estudi d’aquestes característiques no és un text divulgatiu amb data de caducitat, sinó un llibre de fons, un material que tots els estudiosos hem de tenir damunt la taula d’ara endavant, de la mateixa manera que hi tenim els anteriors i valuosos treballs d’Àlex Martín Escribà.    




Tanmateix, que ningú no s’espanti. El llibre és apte per a una lectura sense complicacions, adequat per a qualsevol amant del gènere o per a qualsevol persona que es vulgui acostar a un període i a un personatge que encara no ha rebut dins de la nostra història cultural el reconeixement que es mereix. És per aquest motiu que no trobo millor manera de cloure aquestes ratlles que reproduint el paràgraf final del pròleg de l’autor del volum:  

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”


dijous, 22 de febrer de 2018

Arriben els Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat




Els dies 27 i 28 de febrer, 1 i 2 de març, tindrà lloc la tercera edició de Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat, una trobada ben negrota on no és la primera vegada que participo. Enguany, però, la meva col·laboració està vinculada a l'activitat com a Comissària de l'Any Pedrolo. No cal dir la il·lusió que em fa. Dimecres 28 a les 19 hores parlaré de Manuel de Pedrolo i el seu llegat noir, de les seves novel·les negres, del paper que va jugar com a director de La Cua de Palla, de les obres que va traduir i de què representa per a tots nosaltres, els que intentem treballar el gènere en l'actualitat.

AQUÍ US DEIXO l'enllaç del programa del Festival per tal que pugueu consultar tot el que hi passarà. Hi participen molts autors i crec que es diran coses molt interessants.

No us ho perdeu, negrots!   

dimarts, 13 de febrer de 2018

Escupiré sobre vuestra tumba, de Boris Vian





Escupiré sobre vuestra tumba, de Boris Vian, és el llibre que vaig triar per a aquest mes de febrer en el Club de lectura que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver. Sempre procuro alternar clàssics i moderns, catalans i estrangers, autors i autores. Està bé que hi hagi una mica de tot, malgrat que normalment intento potenciar la producció actual. 

En aquest cas no es tracta d'un llibre actual, però, sinó del controvertit text del malaguanyat autor francès Boris Vian (1920-1959), novel·lista polèmic i polifacètic que va ser també poeta, dramaturg, músic de jazz, periodista, enginyer i traductor.




Vian és un personatge que sempre m'ha subjugat. Per la seva rebel·lia, per posar en qüestió el sistema, per provocar, trencar i subvertir, per escriure una cançó tan extremament bella com Le déserteur, perquè duu el destí escrit a la mirada. Va viure la vida a glops, però li va durar poc i va morir d'un atac de cor als 39 anys, durant la projecció (quina ironia!) de la pel·lícula Le Petit Marbeuf, basada precisament en la novel·la que ressenyem avui. Bian havia assistit d'incògnit a la projecció, ja que no s'havia acabat de posar d'acord amb els responsables del projecte.  

Escupiré sobre vuestra tumba, que l'autor va signar amb un dels seus heterònims, Vernon Sullivan (en va fer servir més de 30 en diversos moments de la seva vida, tant en la producció literària com musical), fou escrita el 1946. Es tracta d'un al·legat ferotge i escandalosament provocador que denuncia el racisme contra els negres als EUA. La novel·la va remoure els fonaments de la benpensant societat francesa de l'època i fou prohibida el 1948 "per ultratge a la moral i als bons costums".  

Sense pèls a la llengua, sense concessions a la moral establerta, la història narra una cruel i premeditada revenja. La de Lee Anderson, un home negre amb aparença de blanc, que es venja del linxament racista del seu germà petit, assassinat per haver-se enamorat d'una noieta blanca. En poques pàgines, amb la descripció explícita d'una implacable violència sexual i criminal, Boris Vian dibuixa l'univers d'una societat malalta. L'assassí és també víctima i la sordidesa ho amara tot sense que ens en puguem deslliurar. 

La lectura d'Escupiré sobre vuestra tumba resulta absolutament hipnòtica i el rebuig que ens pugui causar, el trasbals intern que ens faci sentir, és la prova inequívoca que ens trobem davant d'una petita (o gran) joia literària. La miope crítica de l'època no va entendre Vian, els molestava que els desafiés. Així que,  com passa més sovint del que seria desitjable, el reconeixement de debò no li va arribar fins després de desaparèixer.

Per fortuna ens ha deixat la lletra i la música. El podem llegir i i el podem sentir. I avui estic especialment contenta. Aquest blog paga un deute històric. He parlat aquí de tants i tants autors i en canvi Boris Vian, l'home de la dolça i trista mirada, encara era una assignatura pendent. 





dimarts, 6 de febrer de 2018

Darwin i Pedrolo al Febrer Negre de Palma






Des d'avui dia 6 fins al 24 d'aquest febrer tan fred, tenim una cita al Festival de novel·la i cinema negre de Palma de Mallorca: el Febrer Negre, que enguany arriba a la seva novena edició.    


Un munt d'activitats que aquest cop podré gaudir en primera persona. No cal dir la il·lusió que em fa que m'hagin convidat a participar.

La primera activitat on seré, divendres dia 9 a les 11:30, és molt bonica, perquè consisteix en una trobada amb els alumnes d'ESO i Batxillerat de l'Ies Ses Estacions. Tothom sap que la interacció amb els estudiants m'agrada molt. 






El mateix divendres, a la tarda, tindré l'honor de fer una Conferència, en el marc de l'Any Pedrolo, a la Biblioteca Ramon Llull. El tema, naturalment, Manuel de Pedrolo i la novel·la negra. Ens aproximarem a aquesta faceta de l'autor de l'Aranyó, tot intentant mostrar la seva dimensió i la seva aportació inestimable.



I l'endemà al matí, a les 12 hores, serà el moment de presentar la meva novel·la El somriure de Darwin, que ara ja pot compartir lleixes amb la versió en castellà, La sonrisa de Darwin, que va sortir el passat gener. M'acompanyarà l'escriptora i amiga Dora Muñoz, que juga a casa i que em fa l'honor de presentar la novel·la.



I què més puc dir? Doncs que em ve molt de gust tornar a l'illa, on ara fa molt de temps que no hi vaig. Parlar de Pedrolo en qualitat de Comissària del seu any i poder parlar també de la meva novel·la són dos enormes privilegis.

Continuem, negrots.  

 

dimecres, 24 de gener de 2018

I a tot això, ja arriba la BCNegra



Avança gener cap al final i, com cada any, arriba la cita ineludible de la BCNegra, el Festival de novel·la negra de Barcelona, que tindrà lloc entre els dies 29 de gener i 4 de febrer.  Aquesta és la primera edició en què Carlos Zanon actua de comissari, i tot plegat es presenta carregat d'actes diversos i amb l'assistència i la intervenció de grans autors internacionals.  

Aquí us enllaço el programa, però no vull deixar de remarcar l'acte (una taula rodona) que el festival dedicarà a Manuel de Pedrolo en el marc de la commemoració del centenari del seu naixement. 



Auditori del Conservatori del Liceu
Nou de la Rambla, 88
Taula Rodona

Amb la participació de:

Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila, dedicada a la novel·la negra. Coautor de La Cua de Palla: Retrat en groc i negre.
Joaquim Carbó, escriptor i amic de Manuel de Pedrolo. Premi de Literatura Catalana de la Generalitat (1982) i Memorial Jaume Fuster (2002), entre d’altres.
Antoni Munné-Jordà, escriptor, ha conreat el gènere fantàstic i la ciència ficció (Premi Ictineu 2016), i també ha analitzat l’obra d’escriptors com Manuel de Pedrolo.
Anna Maria Villalonga és escriptora, professora i crítica literària especialista
en novel·la negra. És la comissària de l’Any Pedrolo 2018.

Moderador: Sebastià Bennasar, periodista, escriptor, traductor i crític literari, és especialista en novel·la negra. Premi València Negra 2017 per L’imperi dels lleons.

Us hi espero, negrots. Que som a l'Any Pedrolo i el nostre segarrenc s'ho mereix tot. 


dimarts, 23 de gener de 2018

L'Harem del Tibidabo, d'Andreu Martín




A causa de la quantitat de feina que em genera el comissariat de l'Any Pedrolo, em resulta dificilíssim (per no dir impossible) dedicar a les ressenyes el temps que voldria. Alhora, però, em sap greu deixar sense consignar, encara que sigui breument, els llibres que vaig llegint, en especial si m'han agradat tant com L'Harem del Tibidabo, la darrera novel·la del mestre Andreu Martín i número 34 de la Col·lecció Crims.cat. Per tant, escriuré unes poques línies. 

L'Harem del Tibidabo és un text singular, delirant i divertidíssim, que palesa la maduresa creativa del seu autor sense perdre ni un bri d'agilitat, frescor i vivesa. Des del primer paràgraf, Andreu Martín aconsegueix fer-nos entrar en l'univers de l'Harem, un bordell de luxe -de molt luxe- al peu del Tibidabo. És un indret únic, amb regles i normes al marge del món exterior, mostrat amb un detallisme que desborda imaginació i amb unes descripcions tan plàstiques i acurades que quasi se surten de les pàgines. Les mateixes descripcions que fa servir amb l'estol de personatges, entre els quals destaca l'Emili Santamarta, amo del negoci i protagonista/narrador en primera persona.

És del tot indubtable que Andreu Martín s'ha divertit com un boig escrivint la novel·la. Es detecta clarament en cada substantiu, en cada adjectiu, en cada adverbi. Tot plegat constitueix un devessall d'idees, homenatges, capricis, bromes, invencions, dèries, preferències i, m'atreviria a dir, alguna venjança innòcua. Des de la decoració de l'Harem a la vestimenta dels seus habitants, des dels genialíssims noms dels personatges a les reflexions ploroses del protagonista, des de les escenes de sang i fetge a la caracterització de matons, assassins i sicaris, tot passa pel sedàs de la portentosa imaginació d'Andreu Martín, que no s'està de res.

Tanmateix, que aquestes meves afirmacions no us enganyin. La novel·la és magnífica, perfectament travada i treballada. Un exercici metaliterari lliure de complexos on el personatge principal, en primera persona, arriba a provocar-nos. Ens pregunta directament: com pot ser possible que us estigui explicant això si jo no hi era quan va succeir? I, sense manies, va i respon: doncs perquè jo soc l'escriptor i faig el que em sembla.

Com en totes les novel·les d'Andreu Martín, però, hi ha lectures serioses en segona línia. Aquí, es complau a parlar-nos de la tendresa, de la solidaritat, de l'ajuda entre amics. I, per damunt de tot, ens llança una idea en contra dels prejudicis, de tota mena de prejudicis. Perquè en una casa de barrets, on el sexe és el centre del negoci, també hi pot existir la companyonia més enorme.

No us perdeu la novel·la, negrots. Ja ho he dit altres vegades. Sens cap mena de dubte, el meu estimat Andreu Martín és el puto amo.


             

   

divendres, 19 de gener de 2018

Novetat rabiosa: Una trilogia de Manuel de Pedrolo





Ja sé que això meu és un no parar, però avui em complau molt anunciar-vos una altra novetat de la qual en formo part directa. Es tracta d'una Edició Òmnibus que publica La Butxaca d'Edicions 62 i que conté tres de les principals novel·les negres de Manuel de Pedrolo.

Sí, ho heu llegit bé. Una trilogia. Els títols són Doble o res, L'inspector fa tard i Joc brut. Com us podeu imaginar, m'ha fet molta il·lusió col·laborar en aquest projecte, que conté un extens pròleg que he escrit per a l'ocasió. 

Des de la meva condició de pedroliana convençuda i de Comissària de l'Any Pedrolo, no pot haver cap millor notícia que la reedició de les seves obres. I, afortunadament, enguany en tindrem unes quantes. 

També he de dir que em sento molt orgullosa i satisfeta que Edicions 62 proposés per a títol genèric del volum el mateix nom d'aquest meu blog, A l'ombra del crim. És una manera fantàstica que restar lligada per sempre més a la figura del meu admirat Pedrolo. 

El volum sortirà a final d'aquest mes. I espero que us interessi tant com a mi. A més, estic segura que el pròleg pot resultar molt útil per aprofundir en la gran dimensió de l'obra pedroliana.

Que passeu un bon dia, negrots.

  

dilluns, 15 de gener de 2018

"El somriure de Darwin" ja és a la Biblioteca Robarts, a Toronto





La meva estimada Shaudin Melgar-Foraster no em falla mai, ni a mi ni a la nostra literatura. És com una petita formigueta, perduda en la immensitat del continent americà, que va emplenant de llibres en català les biblioteques que té a l'abast. Ho ha fet amb tots els meus. I ara li ha tocat el torn a la meva darrera novel·la, El somriure de Darwin. Shaudin em comunica que ja ha arribat a l'enorme i prestigiosa Biblioteca Robarts de la Universitat de Toronto.

No puc estar més agraïda i contenta, com us podeu imaginar. Mil gràcies, Potato estimada.

Aquí us deixo l'enllaç de la fitxa per si el voleu consultar. Quina il·lusió. La tasca que la Shaudin està duent a terme no té preu, negrots (i lletraferits en general).    



dissabte, 13 de gener de 2018

El món no em deu res, de Massimo Carlotto




El món no em deu res, de Massimo Carlotto, és el títol número 33 de la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés. Traduïda de l'italià per Pau Vidal, es tracta d'una petita delicadesa que pot fer les delícies de qualsevol lector, sigui amant del gènere negre o no. 

Dic "petita" per l'extensió, ja que es tracta d'un text que ronda les 100 pàgines, però no per la seva vàlua. El món no em deu res m'ha semblat una obra molt  intel·ligent i personal, que sens dubte explora (tal i com a mi m'agrada) els límits del "negre" actual, allunyant-se de cotilles canòniques. 

De fet, en una entrevista prou interessant que el director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà, li va fer a l'autor i que està transcrita com a colofó del llibre, Carlotto diu el següent:

Sí, la literatura ha d'estar sempre sotmesa a l'experimentació, i sobretot la novel·la negra, que té una relació directa amb la contemporaneïtat. Els escriptors hem de ser sensibles a les transformacions socials i antropològiques i poder interpretar-les i introduir-les a les novel·les. Hi ha una tendència evident a repetir patrons i personatges a les trames, una errada greu que no només cansa el lector, sinó que indica una dificultat de proposar alternatives. Prefereixo arriscar-me a sorprendre encara que decebi el lector que renunciar a trobar contínuament noves formes per a la literatura de gènere.    

Com sabeu els qui em coneixeu, no puc estar-hi més d'acord. I aquest és un dels aspectes que marca la diferència entre els qui intenten fer literatura de debò (se'n surtin més o menys, no és un procés fàcil) i els qui simplement s'asseuen davant de l'ordinador a escriure tot de coses. 



El món no em deu res és un text de caràcter marcadament teatral, on predomina el diàleg. Tres únics personatges, només dos com a veritables protagonistes. Un duel entre un lladregot de baixa estofa desgraciat i perdedor i una dona fascinant però acabada, una crupier de luxe que ja no és la que era. 

Amb un embolcall amable, que a moments ens arrenca més d'una rialla, El món no em deu res és un text de personatges, intens i ple d'humanitat, que reflexiona amb perspicacia sobre el passat, la societat, els sentiments, les emocions, la justícia i la possibilitat de salvació.

No us el deixeu perdre, negrots.    



divendres, 12 de gener de 2018

Francesc Puigpelat guanyà la cinquena edició del Premi Memorial Agustí Vehí






Francesc Puigpelat i Valls
(Balaguer, 1959) ha estat el guanyador de la cinquena edició del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. 

La novel·la, que publicarà l'Editorial Alrevés a la col·lecció Crims.cat el mes de setembre, es titula Magret i els anarquistes.

Es tracta d'un text de caràcter metaliterari, extraordinàriament escrit, que ret un gran homenatge a l'obra de Georges Simenon i al seu comissari Jules Maigret. 

El guardó serà lliurat al guanyador en el marc del Festival Tiana Negra el pròxim divendres 19 de gener.

Us hi esperem. A més, us podem assegurar que la novel·la us agradarà molt. 




divendres, 5 de gener de 2018

Seràs un dels nostres, d’Ariadna Herrero




Seràs un dels nostres, la primera novel·la negra d’Ariadna Herrero, és el títol número 26 de l’Editorial Llibres del Delicte. Es tracta d’un text de lectura plaent, amb una intriga travada i ben construïda, que s’endinsa en una qüestió poc freqüent dins del conjunt de la nostra narrativa de crims, tant en català com en castellà. Em refereixo al tema de les sectes, que estem molt acostumats a veure en les pel·lícules americanes, però que no gaudeix aquí de gaire presència. Aquest únic motiu ja atorga a Seràs un dels nostres un interès singular, perquè posa damunt la taula una xacra social que no sembla existir: si no se’n parla, és com si no passés. Però no és veritat. Fa un parell d’anys vaig poder assistir a una xerrada sobre el tema, amb la presència d’un mosso d’esquadra especialitzat en sectes, i recordo haver quedat astorada de tot allò que es cou d’amagat al nostre voltant. 
El món de les sectes és un món sòrdid i tenebrós, que atempta directament contra la llibertat individual, que ens aboca a l’inquietant idea de l’anul·lació de la personalitat i que demostra la vulnerabilitat de l’ésser humà. No resulta agradable d’afrontar, perquè també ens parla de la nostra feblesa com a societat. Una societat que permet que existeixin i es desenvolupin circumstàncies tan extremes, és una societat malalta. Individualment i col·lectivament malalta. Ariadna Herrero ho reflecteix molt bé. Dóna vida a un entramat imaginari i el porta a l’extrem, però el basteix amb versemblança, de manera que aconsegueix atrapar-nos en la lectura i fer-nos patir.    
La novel·la no és complaent. I el seu final ho demostra. L’autora no pretén atorgar-nos seguretat, no pretén oferir-nos un antídot per no caure en cap trampa sectària. Al contrari. Allò que a l’autora li interessa és fer-nos saber que en la vida real existeixen indrets i mons similars al que descriu, per més “de pel·lícula” que puguin semblar. És cert que la secta que s’inventa la fa arribar al límit, però intueixo que Ariadna Herrero s’ho ha passat de meravella forjant la trama i no ha perdut mai de vista, malgrat tot, que estava fent ficció. Posant al servei del llibre tot el seu imaginari, ens ha presentat un text que no passa desapercebut. Personalment, he trobat a faltar aclarir una mica més les motivacions econòmiques dels líders de la secta, que a Seràs un dels nostres resulten secundàries i, en canvi, són les que sovint tenen més pes en la vida real. Però això només és un petit detall, perquè, no ens enganyem, cada secta és cada secta i cada líder és cada líder. I això sí que ningú no ho pot discutir. 
Espero que gaudiu de la lectura del llibre. I que demà passeu un feliç dia de Reis, negrots.