Harlem Nocturne

dilluns, 15 de març del 2010

Acotacions i fi, d'Anna Maria Villalonga

Platja d’arena clara, deserta i silent en la tarda hivernal.
Una figura fosca.
Camina entre les algues que arriben a la vora amb les onades tèrboles.
Algues, d’un verd roent. S’enreden, ben tossudes, al pas de les sabates.
Uns tristos peus humits, llepats per la ressaca de la recent marea.
El gos, fidel i tendre, li aplana bé el camí fent via al seu davant. Avança, molt a prop, amb les potes flexibles damunt la sorra dura.
De tant en tant, l’observa. Gira el cap i contempla de fit a fit el rostre. Emmudit, molt discret. No ha de bordar i no borda. Conscient del seu paper, només la mira i calla.

Ara, gruixudes llàgrimes amaren galtes blanques. Cristalls de gel que cauen en la tarda glaçada.
La figureta fosca. Amb la cara mullada. L’escalfor dins del pit.
I un crit que neix i creix i, de cop, l’arrabassa. Un crit, un crit de:

No! Ja n’hi ha prou! Bèstia, cafre!

La figura és molt fosca, perquè enfosqueix la tarda.

S’atura arran de mar i treu de la butxaca quelcom que el gos olora. Sense por, però amb basarda. Enmig de la grisor de la nit que s’atansa, el tall brillant relluu, amb fiblades de plata. Una figura fosca, menuda, palplantada. Davant la mar immensa i l’assot de l’oratge:

Ja n’hi ha prou per sempre! Maleït, bèstia, cafre!


I amb un gest imperial, gest de dona que mana, llença a l’aigua aquell tall, que té d’ell sang i ànima.

Una figura fosca, que s’allunya en la platja.
Sent les algues als peus i la gelor de l’aire. De cop, comprèn, feliç. Mai més no serà esclava. Pot descansar. Somriu. I respira i s’exalta. Com un nou Manelic, allà a la Terra Baixa, ella ha matat el llop. Per sempre. Deslliurada.
I el seu gos, tan content, que se la mira i lladra.

28 comentaris:

Viure als "Masos" ha dit...

T'he de ser sincer, tot i que molts cops no faig comentaris, aquest bloc és dels que segueixo més a gust.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Robert.

Karma ha dit...

Anna Maria....te'l vaig sentir dir....i te l'he llegit.....per a mi és una meravella.....una de les meravelles més tristes que he llegit i escoltat mai....

et felicito perqué has estat capaç de fer bellesa amb el dolor, la por, l'alliberació i la mort.....i perqué estàs aconseguint que fins i tot m'agradi desitjar tenir un gos.....

ja se que no es una crítica literària.....pero és el que m'ha transmés: sentiments.....

com m'agrada haver-te conegut.....

Maria ha dit...

Contundent. No hi sobra ni hi falta res.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, amigues.
Maria, no cal que et digui res. Ets la meva negrota i no saps només amb la teva presència l'ajut que m'has transmès molts dies.
Carme, què et puc dir davant de tanta amabilitat i carinyo? Doncs que jo també estic feliç d'haver-te conegut a tu.
Estic contenta, estimades.

electra ha dit...

Trobo que la teva descripció ambiental, com sempre, ratlla la perfecció. He de dir que primer bo i trobava que hi havia algun adjectiu de més, però que després, un cop m'he fet amb el tot --nítid i gèlid però tb al 100% passional: oximorònic--no se me n'ha fet sobrera cap peça.

Pel que fa al contingut, crec que l'he entès però simbòlicament. (En concret "què" és el que mata?)

Anna Maria Villalonga ha dit...

La parella maltractadora; l'home, és a dir. No és massa simbòlic, no. Crec que el millor comentari, pel fet que em va sentir recitar-lo, és el de la Carme Gual (Karme). Aquest és el text que vaig confegir pel dia de la dona i que vaig llegir en aquella biblioteca. Evidentment, dins del context, ja s'entenia.
T'haig de dir que, amb la cadència teatral, molt contundent, amb que ho llegeixo, té un ritme intern que crec que funciona bastant. Ho llegiré a Vivaldi un dia que vinguis.
Gràcies, guapi.

Elies ha dit...

Excel·lent!

Llaudal ha dit...

Bo. Les sensacions internes de la protagonista, m'han semblat molt exactes i ben descrites. Quan diu que ja mai més serà esclava, he entès de qui s'havia alliberat. La introducció del gos i les pinzellades que en fa, molt originals i amplien les sensacions de la protagonista.
És una pena que encara haguem de parlar d'aquest tema. Que és més complex del que sembla... Però avui toca ássaborir el teu text.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí. És un tema molt complex, evidentment. El text el vaig confegir per allò de la lectura del dia de la dona. Evidentment, ha resultat un pèl truculent, però per això és un text poètic i literari i no un assaig sobre el tema.
D'altra banda, ho has dit molt bé. Només està descrit tot plegat amb pinzellades. Per això és diu "Acotacions". Són com acotacions teatrals. El "Fi", també queda clar. S'ha acabat el patiment i també s'acaba el breu text.
En fi, espero que t'hagi agradat.

Unknown ha dit...

Anna Maria!!
Una mica tard, però aquí estic!!
M'agradat moltíssim el relat. Com dius té un ritme intern que acompanya la gravetat del moment i que li dona una intensitat aclaparadora!
I el detall del gos...ai, l'amic fidel que fins al final serà amb tu passi el que passi...en silenci, mirant i comprenent, sempre al teu costat... m'ha emocionat i tot!!

Jo canto a una coral de dones Sarabanda, de La Garriga. El dilluns 22 cantem a Sant Quirze en motiu del dia de la dona. El concert l'havíem de fer el mateix dia 8, però ja et pots imaginar que es va suspendre. Cantem poemes de poeteses catalanes: la Marçal, Arderiu, Núria Albó i altres, musicats molts d'ells per la nostra directora, la Mariona Castelar. No cal dir que hi estàs convidada, i també li puc proposar a la Mariona, amb temps pel mig perquè hi ha molta feina, de musicar un poema teu, el que vulguis. Em faria molta il·lusió poder cantar-te!!
Et passaré al mur un enllaç del Youtube perquè ens escoltis una mica.
Petons, Anna Maria!! És un luxe haver-te conegut!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Teresa. Sempre tan amable. Ara sóc a la facultat. Després m'ho miro tot.
I ja parlarem d'això del poema.
Petons,
Anna

numaga ha dit...

Anna,
Ja saps que no sempre entenc els contes a la primera. Però aquest cop no he pensat amb l'home, he pensat amb una esclava que havia matat a l'amo que la maltractava i es quedava amb el gos de l'amo, que li donava tot l'amor i fidelitat a ella.

Anna Maria Villalonga ha dit...

I per què no, Núria? En el fons, ja és això.
Petonets.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt bo, el relat. M’agrada especialment el personatge del gos que aconsegueix donar un toc tendre a un relat que, de fet, no n’és gens. És alliberador, però no tindria, a més, aquesta calidesa que té sense el gos. Són els elements secundaris ben trobats que fan que un relat resulti més atractiu, més real, fins i tot, que senzillament la història contada. El mar també ha estat molt encertat per crear un ambient adient.
Aquest relat m’ha recordat molt un de meu. La història bàsica és molt similar, però ja t’ho explicaré en un correu personal; el teu bloc no és el lloc on parlar dels meus relats.
Una abraçada,
Shaudin

Mireia ha dit...

Inquietent i penatrant alhora, així que només he de dir que... fabulós!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, guapa. I gràcies pel seguiment fidel.

Unknown ha dit...

Quina descripció més ferma d'un alliberament físic i mental. I reblat amb la companyia del fidel , "companion" que és el gos, que a la seva manera entèn el que sent ella. Amb tant poques frases és difícil ser més explícit del que és aquest petit i bell relat. gràcies com sempre Anna.

Anna Maria Villalonga ha dit...

A tu, benvolgut amic.

Anònim ha dit...

Patri Cia
Brillant, Anna.
Molt ben dibuixat el relat, preciós.. com descriure una escena amb intensitat, gallina de piel

Anònim ha dit...

Magnífic, no sé dir res mes...quin relat tan adient per aquest dia...boníssim, com tot el que escrius. Gràcies. Tura.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Molt dur... i molt poètic, alhora. El gos, sempre fidel company, és el punt més tendre.
M'ha agradat molt, de veritat.

Anònim ha dit...

Crec, que ha fet justícia, i ara és lliure, que valenta, dónar aquest pas, no ha fet, cap assessinat, l'ha ejecutat, com diría, el nostre estimat jutge, de TESTIGO DE CARGO.
M'ha agradat molt, Anna.

Carme Luis.

Maria Teresa Galan ha dit...

Hola, Anna Maria,

Gairebé em fa vergonya comentar-te aquest relat tan especial, i que tan bé t'han comentat.
M'ha fet estremir de por, de fred, de dolor, d'odi contra aquests éssers freds i calculadors, i he aplaudit aquesta dona maltractada, desesperada, torturada i amb la sola companyia d'un gos que no la deixa sola.

Ets fantàstica la teva descripció de la platja, del temps, de ànim... Ets una gran mestra jugant amb les paraules fins arribar al fons d'un cor per fer-lo vibrar com la corda d'un violí. Preciós!!

Una abraçada

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tot i que el recordava molt bé, m’ha agradat tornar a llegir-lo. Gràcies!

Unknown ha dit...

Hola, Anna!

M'ha agradat molt tornar a llegir el relat... És del tot colpidor.

Gràcies per compartir-lo una altra vegada per poder gaudir de la seva lectura.

Petonets!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Amigues noves i antigues que heu conegut o tornat al relat després de tant de temps, moltes gràcies.
Jo també n'estic bastant orgullosa d'aquest text.
Una abraçada,
Anna

Yves ha dit...

M'ha agradat molt. Molt, de veritat. Té un ritme molt potent!
I un sentiment profund.

Felcitiats