Harlem Nocturne

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Nèmesi, de Jo Nesbo





Actualment, podem considerar que Jo Nesbo s'ha revelat com un dels millors escriptors europeus de novel·la negra. Després d'El pit-roig, obra intensa que ens va deixar amb l'ai al cor per una qüestió no resolta, Nèmesi no ens ha decebut. És una novel·la ben estructurada, imaginativa i no exempta de complexitat, que pot fer les delícies dels veritables amants del gènere.
Els escriptors escandinaus estan de moda. Ja vaig reflexionar fa uns dies al voltant d'aquest fet, que comporta inevitablement la fluctuant qualitat d'algunes de les obres que ens han arribat, especialment de Suècia. Tanmateix, aquest no és el cas de l'autor noruec, un conreador del gènere que podem citar en lletres majúscules.
Una part de l'atractiu de les obres de Nesbo, com sol passar en el bo i millor de la novel·la negra, rau en l'encertada i coherent caracterització del seu protagonista, Harry Hole. De la mateixa manera que passa amb en Kurt Wallander, Hole frega la línia antiheroica: policia borratxo, de praxis de vegades dubtosa, una mica misantrop, té enemics fora i dintre del cos i viu carregat de dubtes existencials. Honest i treballador incansable, però, és fàcil que empatitzi amb tot tipus de públic. En Hole és un home normal, amb els problemes de la gent normal, però es pren la seva feina molt seriosament.
Nesbo també retrata, sense embuts, les xacres de la societat noruega. La desmitificació del paradís nòrdic -on el benestar, vist des del sud, tothom creia inqüestionable-, és una de les seves fites. Ja ho va fer a El pit-roig, destapant la corrupció d'un sector de la policia i denunciant la presència d'una important comunitat nazi al país dels fiords. Aquesta voluntat de crítica, en sentits diversos, es manté a les pàgines de Nèmesi, plenes, d'altra banda, de moments veritablement emocionants.
La novel·la només té un problema. I és que, com em va avançar la meva amiga Maria, ens continua fent patir amb el tema pendent que ja arrossegàvem. El darrer capítol, intitulat -no sé si amb una certa sorna- sans souci, atura aquesta qüestió enmig d'un clímax de suspens del tot genuí. Brrrr. El lector s'estira els cabells pensant en el temps d'espera que es veurà obligat a passar.
En fi, que ens mossegarem les ungles fins que arribi la continuació de Nèmesi. Mentrestant, als que no conegueu les novel·les de Nesbo, us les racomano sens cap mena de dubte.

Fins ben aviat, negrots.

4 comentaris:

Llaudal ha dit...

¿No hi ha un interès de mercat en això de deixar sense resoldre el principal problema de la novel.la? Apa, correm tots a comprar el pròxim llibre!
Hole, treballador incansable i rigorós. El paradigma nòrdic que no es pot trencar. I em sembla bé. Paradigma protestant? Crec que la religió segueix la cultura i no a l'inrevés. També borratxo. El clima fred hi porta, sembla. Vici contemplat amb indulgència per la societat nòrdica (mentre sigui intramurs).
Ens has ofert un bon apunt. M'ha agradat. Tinc entès que a la Esmeralda també, encara que se'ls llegeix amb caaaaalma.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Evidentment, tens raó. Hi ha un clar interès de l'escriptor i de l'editorial en deixar-nos amb l'ai al cor. Però forma part del ritual d'aquest tipus de literatura. És una manera d'interacció entre emissor i receptor que el receptor accepta malgrat que els llibres surten per un ull de la cara. Però els vicis són els vicis i el fetitxisme és el fetitxisme.
No, no crec que en Hole sigui un paradigma nòrdic. Crec que és un paradigma del gènere literari. També és un lloc comú anglosaxó que els policies siguin borratxos (de vegades) i un lloc comú absolutament generalitzat que els herois (o antiherois) de les novel·les negres siguin (malgrat les febleses i defectes humans) recalcitrantment honestos i treballadors.
Pel que fa a l'Esmeralda, ella no ho llegeix això. Ella anava amb mi i va ser testimoni de la compulsió. Només volia un telèfon inalàmbric (que no va trobar) i al final va comprar un disc i un "pen drive". És la meva amiga Maria la que llegeix també compulsivament novel·la negra. Hahahaha.
Saps què passa, Narcís? Enmig de tanta erudició (ella és una investigadora filològica de primer ordre), tothom necessita una vàlvula d'escapament.
Com sempre, gràcies per passar per aquí.

Marta ha dit...

ja m'he llegit les ressenyes de Nesbo. Aviat començaré "el pit roig", bé, "el petirrojo".

D'altra banda, i ara que estic a punt d'acabar "El profesor de baile" del Mankell, veig que el tema nazi als països nòrdics és més freqüent del que em pensava.

Amb les novel·les, aquesta gent fan com una neteja de consciència...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs sí, és un tema molt freqüent perquè allà el nazisme té forta presència. De fet, van ser territori nazi molt ben tolerat.
El pobre Stieg Larsson hi va treballar molt en aquest tema, en la seva faceta de periodista d'investigació. I el tenien en el punt de mira els grups neonazis.