Harlem Nocturne

dimarts, 19 de setembre de 2017

La casa secreta de la muerte, de Ruth Rendell





Vaig topar-me amb aquesta novel·la en una de les paradetes de Llibre Solidari que hi ha disseminades per algunes estacions del metro de Barcelona. Sempre m'hi aturo, com us podeu imaginar. D'una banda, el projecte és molt interessant i necessari. D'una altra, no puc resistir l'atracció dels llibres (i encara menys a uns preus tan assequibles). N'he comprat uns quants. I he de dir que, sovint, s'hi troben petites (o grans) joies.

La novel·la de Ruth Rendell em va cridar l'atenció. Sóc conscient que no he llegit l'autora tot el que convindria (Empar Fernández sempre la reivindica, i amb raó) i també sóc conscient que té poca presència en aquest blog (crec que potser n'he parlat dues o tres vegades, una amb motiu de la seva mort, el maig de 2015).

El cas és que vaig adquirir el volum. I em venia tant de gust que, malgrat les exigències del munt de feina que tinc, he trobat l'espai per llegir-lo. 

No cal dir que ha cobert totes les expectatives. Narrativa d'intriga, tensió i suspens, ambient anglès, quotidianitat trencada, naturalesa humana reflectida intel·ligentment, lectura plaent al màxim. La casa secreta de la muerte és una novel·la de 1968, i això inevitablement es nota. La societat ha canviat molt des d'aleshores i part del conflicte en què es basa la trama avui no podríem tractar-lo de la mateixa manera. Tampoc el ritme de la narració s'avé amb l'actual estil narratiu, molt més àgil i intens, molt més visual i cinematogràfic. Tanmateix, res d'això no minva l'interès del text. Quasi diria que és un punt a favor, com degustar un bon vi o visionar una pel·lícula clàssica, en blanc i negre. 

Ras i curt, que m'ho he passat molt bé. I que estic amb l'Empar Fernández: cal recordar Ruth Rendell i llegir-la (o rellegir-la).  

Feliç tarda, negrots.     




diumenge, 17 de setembre de 2017

Males decisions, de Susana Hernández




A veure com us ho explico. 
Wow, wow, wow, wow. 
Tenim entre mans una novel·la breu, intensa, amb un ritme espectacular, ben escrita i travada, fosca com la nit i, tanmateix, d’un “gris asfalt” indiscutible. 
Males decisions és la primera novel·la en català de Susana Hernández i per a mi representa un salt qualitatiu increïble en la seva producció. Ha aconseguit sobrepassar convencions i codis i mostrar un registre nou i madur, treballat i esplèndid, que sens dubte amplifica clarament la seva veu. 
No és fàcil trobar un text com Males decisions, que t’obligui a endinsar-t’hi  amb veritable desfici, que aconsegueixi que ho oblidis tot, que res no t’importi tret de continuar llegint. Perquè és això el que passa amb aquesta novel·la, una ficció de personatges, amb quatre veus narratives en primera persona, que aprofundeix sense pietat en el llot més profund i pudent de la naturalesa humana. 
I no és perquè la història sigui especialment original, ni perquè no puguem aventurar com acabarà tot plegat. No, no és res d’això. És perquè està contada des de dins, amb una enorme perspicàcia, sense lenitius ni draps calents, sense sensacionalismes absurds. Perquè ens remet a la vida tal com és i perquè ens fa mal i ens burxa, perquè ens sacseja i ens retrata. 
Males decisions constitueix un nou exemple del que per a mi ha de ser el noir més actual i innovador. No hi ha policies, no hi ha procediments (n'estem una mica saturats), no hi ha tòpics ni concessions al classicisme. Només hi ha la desinhibició d’una autora oberta i intel·ligent que fa bones algunes de les meves investigacions més recents al voltant del gènere. 
No revelaré res, és clar. La novel·la només té 170 pàgines. Un encert més. Un al·licient més. L’heu de llegir ja. Trobar textos que facin aportacions substancials no passa cada dia i, realment, esdevé un enorme plaer. I mireu, em sap greu pels que no ho vegin tan clar com jo (o no ho vulguin veure), però són les dones, les autores, les qui ho estan duent a terme. Són elles, som nosaltres, les qui, en els darrers temps, estan fent contribucions més significatives i agosarades. 
Feliç diumenge, negrots.     



divendres, 15 de setembre de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: L'inspector fa tard




Tal com vam acordar fa uns dies, continuo consignant aquí -tot i que succintament- les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint. Ara ha arribat el torn d'aquesta breu meravella, L'inspector fa tard, que m'he empassat avui, dia plujós de manteta i gata, d'una sola tirada. 

L'inspector fa tard és un text de 1953, carregat d'una inigualable intensitat in crescendo, que unifica la intriga pròpia del gènere amb la indagació profunda al voltant de la naturalesa humana i la intel·ligent reflexió sobre les desigualtats socials, els límits del bé i del mal, el sentit de la culpa, la por i la fatalitat. Molt psicològica, aconsegueix que ens identifiquem amb el personatge protagonista fins a límits insospitats, de manera que acabem vivint les darreres pàgines amb un neguit increïble.

D'altra banda, acostar-nos a una novel·la d'aquells anys sempre comporta un plaer afegit, el de comprovar com han canviat els nostres costums, la nostra manera de viure, els nostres valors, la nostra ciutat. La lectura esdevé una delícia per molts motius. Paga moltíssim la pena.

Per tant, negrots, repeteixo que cal recuperar Pedrolo, que l'any que ve farà 100 anys del seu neixement. No us en penedireu.


dimarts, 12 de setembre de 2017

Estiu negrot: 3 amics, 3 autors, 3 premis




Aquest estiu ens ha portat 3 premis literaris atorgats en festivals. 3 premis que m'han fet molta il·lusió i que, encara que en algun cas han passat uns quants dies, no vull deixar de consignar en el blog.

Naturalment, estic parlant de les dues novel·les premiades al Festival Cubelles Noir i de la que acaba d'obtenir el guardó a Cartagena Negra.

Ja sabeu que, pel que fa a Cubelles (festival celebrat del 17 al 20 d'agost), les candidates només eren dones. En dues modalitats, català i castellà. La meva satisfacció va ser gran, ja que les dues guardonades són amigues que estimo, escriptores enormes a les quals admiro profundament. En català, Margarida Aritzeta i la seva més recent novel·la de la nissaga de la inspectora Mina Fuster, Els fils de l'aranya. En castellà, Empar Fernández per l'obra que completa la seva esplèndida trilogia de la culpa, Maldita verdad.   





Més recentment, exactament del 5 al 9 de setembre, es va celebrar el Festival Cartagena Negra. En aquesta ocasió el guanyador ha estat Rafa Melero, persona encantadora a la qual aprecio enormement. No puc parlar de Ful, la novel·la del premi, perquè he de confessar que encara no l'he llegit. És una de les desenes i desenes de llibres que fan cua pacientment (de vegades una mica emprenyats) a les meves prestatgeries. Però garanteixo que ho faré. 




En tots tres casos la meva més sincera enhorabona. Sou bons escriptors, però sobretot bona gent. Que sigueu molt feliços! 


dilluns, 11 de setembre de 2017

Un relat d'Elies Villalonga: "Importa?"


El meu germà Elies Villalonga està on fire. No puc sentir-me més contenta i orgullosa. Ell, que és matemàtic, corrobora un cop més el maridatge sense complexos entre las ciències i les lletres. 
Avui, el seu relat Importa?, una història dura i gens gratuïta que interpel·la directament (i no és una broma) al lector, ha estat publicat al diari Malarrassa. L'acompanya una bonica il·lustració de Jaume E. Vilaseca.
Us el deixo tot seguit. Estic segura que us agradarà.
L'únic problema, com sempre, és l'error en el cognom.
ENS DIEM VILLALONGA, C...!  



divendres, 8 de setembre de 2017

Benjamin Black, premi RBA de novel·la policíaca




Benjamin Black, l'alter ego negrot de John Banville, va rebre ahir l'onzè premi RBA de novel·la policíaca per la seva obra Pecado. 

Tinc ganes de llegir-la, perquè m'agrada Banville/Black i perquè l'acció té lloc en el si de l'Església. I això és un plus. Sempre he pensat que l'Església dóna un joc enorme per a la foscor, el crim i el misteri. 

No m'allargo més, però torno a instar els organitzadors (com cada any) a canviar el format. Que no ens facin creure que llegeixen originals i obren pliques, sisplau. Que no ens mamem el dit. 

Feliç dia, negrots.





dimecres, 6 de setembre de 2017

A l'ombra del crim compleix avui 8 anys









No puc negar que em fa il·lusió i, alhora, em sembla impossible. Però és així. Avui aquest blog compleix 8 anys.
8 anys de ressenyes, articles, relats, notícies, fotos, commemoracions.
8 anys de llibres!
Ja sé que en aquests casos sempre dic el mateix, però és absolutament cert: sense vosaltres no hauria estat posible.  
Per tant, moltíssimes gràcies. Continuaré mentre pugui. I espero que vosaltres, els meus negrots, també continueu passant per aquí.
Que tinguem tots plegats un feliç dia!




dimarts, 5 de setembre de 2017

Al setembre, Cartagena Negra




Vinga més trobades fosques. En aquest moment, d'avui fins el dia 9, les III Jornadas de Literatura Negra de Cartagena. Esperem que sigui un èxit. Que us ho passeu molt bé i visca la negror!

dilluns, 4 de setembre de 2017

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma




Les dues primeres novel·les de Jordi Ledesma em van agradar molt. Ell sempre diu que la meva ressenya de Narcolepsia és una de les millors que li han fet.  També em va encantar El diablo en cada esquina, que vaig devorar en un viatge en tren, ara no recordo a on (em sembla que a Montpeller). El cas és que a finals de l’any passat ens va arribar la seva tercera proposta, Lo que nos queda de la muerte, que tot just m’acabo d’empassar.  
Jordi Ledesma és un escriptor ambiciós. I molt intel·ligent. No vol repetir-se, no vol estancar-se en una mateixa veu, i per això busca recursos expressius que li obrin camins, que el menin per viaranys inexplorats i nous, encara que siguin o potser per això‒ complexos i imprevisibles. A Lo que nos queda de la muerte aquesta opció amara tot el text. La seva aposta estilística i narrativa és agosarada, i la història en paga una servitud, perquè resta totalment al seu servei. Amb una veu en primera persona que se situa en un punt inconegut d’un present que és futur, Ledesma teixeix una duríssima trama coral, un fresc (més aviat un dels terribles quadres d’El Bosco, amb la més descarnada i extensa fauna humana) d’una població marítima i turística de la costa tarragonina. El poble és Cambrils, el seu, encara que no ho esmenti explícitament. L’acció, a principi dels anys 90.
Ledesma, com ja apuntaven les seves primeres novel·les, és un autor implacable, dur, expeditiu, sense pèls a la llengua. Un retratista realista i fidel que no fa concessions, que ens mostra el món despullat i disseccionat, perforat per un agut bisturí. La portada del llibre inclou un comentari de Carlos Salem, que diu exactament: No hay antídotos contra las novelas de Jordi Ledesma. Ofrece, una vez más, una narrativa en vena y sin anestesia. 
Doncs sí, no es pot resumir més bé. Ledesma es nodreix de la voluntat de furgar en la naturalesa humana, de la necessitat d’abocar-se a pulmó obert en la narrativitat, del desig de no deixar-se res per dir, de no disfressar res, de no caure en la temptació de voler tranquil·litzar el lector. Tot això són les novel·les de Jordi Ledesma. 
Lo que nos queda de la muerte és una lectura que incomoda, que molesta, que fa mal. Kafka la subscriuria sense restriccions. Perquè, com ell defensava,  la literatura és això: commoure, sacsejar, torbar. Despertar-nos la capacitat de reflexionar i de morir en cada línia, de plorar i sentir dolor. Qualsevol cosa menys generar indiferència. Això mai. 
A veure, negrots. Ho diré tal com ho sento, tal com em raja. Que la lectura de Lo que nos queda de la muerte ens neguitegi tant només vol dir una cosa. Que és una gran novel·la. 
La meva enhorabona, Jordi.