Harlem Nocturne

dijous, 27 de juliol de 2017

H Negra: 22 mujeres que matan




Al setembre, a les llibreries, ja podreu trobar aquest volum. Una antologia de relats molt breus, escrits només per dones, que pretenen destacar el paper femení dins de la narrativa criminal actual. Es tractava de fer-ho des del punt de vista de les escriptores, però també, sobretot, des del rol dels personatges.   

22 veus de dona, concretament. Sota la coordinació de Fernando Marías, artífex de tota aquesta història tan engrescadora.  

No cal dir com d'honorada i feliç em sento d'haver-hi participat, amb els noms tan importants i que respecto tant amb qui comparteixo les pàgines del llibre. Però és que, a més a més, el volum és molt més que un simple recull. Perquè cada un dels relats va acompanyat d'una il·lustració única, creada expressament. N'he vist algunes i són fantàstiques, extremament diverses.  

D'altra banda, com ja anireu comprovant, el recull va acompanyat de més sorpreses, relacionades amb els diferents festivals de novel·la negra de tot l'Estat. Ho sabreu tot quan toqui. 

Ara us deixo només amb la notícia, perquè afegiu el llibre a la llista d'adquisicions que us toca fer al setembre.

El meu text s'intitula Diecisiete segundos, i una mica bèstia sí que és.

Feliç dia de calor, negrots.


  


dilluns, 24 de juliol de 2017

Sang freda, de Biel Cussó





Sang freda, de l’autor barceloní Biel Cussó, va ser la novel·la guanyadora del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat durant el festival Tiana Negra del passat mes de gener. Una novel·la breu (177 pàgines) que ara ens arriba de la mà de la Col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. De fet, a mi m’ha arribat molt aviat (gràcies, editors), perquè a les llibreries no hi serà fins al mes de setembre. 
Per anar obrint boca, us faig avinent la meva ressenya, i així no us oblidareu de posar aquest títol a la llista de les adquisicions pendents.          
Sang freda és una novel·la especial, que es llegeix amb ganes i d’una tirada, amb la urgència de voler saber cap a on derivarà la trama. Podem situar-la, sens cap mena de dubte, dins de l’univers de la narrativa criminal més capdavantera, aquella que es complau en allunyar-se de certs tòpics desfasats o d’esgotadores recurrències previsibles. M’agrada el seu estil planer i directe, amb pocs diàlegs però gens feixuc, sense elements sobrers i ben estructurat. La història de tres curiosos personatges principals (tot i que n’hi ha alguns de secundaris amb prou paper), les vides dels quals s’entrecreuen d’una manera absolutament inesperada. I quan dic inesperada, és un “inesperada” de veritat, no es tracta d’una paraula buida de significat, gastada de tant que s’ha fet servir.  

Té molt de l’estil de la sèrie Fargo i dels germans Coen, la novel·la de Cussó. En l’aparença externa dels espais que recrea, però sobretot (i això m’ha semblat un tret distintiu que no havia trobat abans) en la història que explica, vinculada a factors que poden semblar onírics, surrealistes, embogits o inversemblants, però que acaben lligant perfectament. Tanmateix, allò que haurem experimentat durant la lectura ja no ho podrem tirar enrere, per sort. Així que ja haurem gaudit de tota una sèrie de sensacions d’incertesa, sorpresa o estupor que ens ho hauran fet passar molt bé.   

L’espai geogràfic no està explicitat (aquesta aposta també m’agrada, i molt). L’única referència espacial és un poble siberià. En canvi, és important l’espai climatològic, que representa el reflex de l’interior d’un dels protagonistes, el sicari Vladimir. Amb tot, els noms i cognoms triats per als altres personatges (Aniol Puigmartí o Francesc Porcioles, per exemple), així com algunes al·lusions a taxis de color groc i negre i a d’altres petits detalls, ens fan pensar que segurament ens trobem a Barcelona. L’ambient, tanmateix, és estrany. Fred, boirós, incert, enteranyinat. Fargo. 
A Sang freda no hi trobarem períodes narratius inútils ni digressions sense sentit. La ficció va al gra. Això, no cal dir-ho, és un tret del gènere que a mi em resulta essencial. De fet, Sang freda va tant al gra que, en alguns moments, mentre llegim, ens assalta el dubte de si l’autor tindrà temps de resoldre-ho tot o s’acabarà oblidant d’alguna cosa. Però no. No cal patir. No se n’oblida. 
Em sembla que la novel·la no és una obra exageradament ambiciosa, però que té tots els ingredients (persecucions en cotxe incloses) per atrapar el lector i quedar ben rodoneta. Sovint, la senzillesa, si està amarada d’enginy i honestedat literària, és un grau. 
Enhorabona, Biel. Recomanada.


dimecres, 19 de juliol de 2017

A l'agost, la segona edició del Festival Cubelles Noir




Novament, amb la calorada d'agost, per sort ens arriba quelcom que ens refresca el cervell. Es tracta de la segona edició del Festival Cubelles Noir, que se celebrarà del 17 al 20 i que s'anuncia amb un cartell tan xulíssim com el que teniu aquí penjat.

Com ja va succeir en la primera edició, l'organització del festival ha decidit establir un premi a la millor novel·la negra (tant en català com en castellà) publicada l'any anterior, però amb la particularitat que sigui d'autoria femenina. És la seva contribució per tal  d'afavorir la visibilitat de la literatura criminal feta per dones. 

Tot seguit us deixo la llista de les finalistes. A mi em sembla que, en català, el jurat ho té dificilíssim. En castellà només he llegit la novel·la de l'Empar Fernández. Per tant, no puc opinar gaire, si bé el llibre de l'Empar és un dels meus preferits dels darrers anys i ella una de les meves autores de capçalera. 

Sigui com sigui, moltíssima sort a totes. A l'agost sortirem de dubtes.      






Millor novel·la negra en català de l'any 2016


Els fils de l'aranya, de Margarida Aritzeta

Tota la veritat, de Núria Cadenes

L'illa sense temps, d'Esperança Camps

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich

Cendra, de Sílvia Mayans


Millor novel·la negra en castellà de l'any 2016



Los muertos viajan deprisa, de Nieves Abarca (escrita juntament amb Vicente Garrido) 

Nadie ha muerto en la catedral, d'Estela Chocarro

Maldita verdad, d'Empar Fernández

El silencio de la ciudad blanca, d'Eva García Sáez de Urturi  

La fractura del reloj de arena, de Clara Peñalver



dimarts, 18 de juliol de 2017

David Llorente guanya el Dashiell Hammett 2017 amb l'obra "Madrid: frontera"





Sé que arribo una mica tard, perquè estava de viatge quan es va produir la notícia, però no puc deixar de publicar en aquest blog que l'admirat David Llorente ha estat guardonat enguany amb el Premi Dashiell Hammett de novel·la que atorga la Semana Negra de Gijón. L'obra premiada és Madrid: frontera, publicada per l'Editorial Alrevés. 

He de reconèixer que no he llegit encara la novel·la (la meva cua d'espera és immensa), però sí que vaig llegir Te quiero porque me das de comer. Em va semblar, sobretot, un brutal reflex de la societat que vivim, amb l'afegitó d'un gran talent per a l'experimentació narrativa. 

Des que vaig escriure aquella ressenya he tingut oportunitat de conèixer una mica més Llorente. En persona, per desgràcia, ens va unir el sepeli del nostre estimat amic Josep Forment, el seu editor. Per les xarxes, no cal dir-ho. També he llegit alguns dels seus articles, que sempre m'han semblat d'una claredat meridiana i d'una enorme agudesa. Per damunt de tot, abrigo la convicció que David Llorente és una persona amb el cap molt ben moblat, sense pèls a la llengua, decidit i valent. 

Que Madrid: frontera sigui una distopia i que, per tant, representi un "negre" allunyat del cànon i innovador, no cal dir que m'entusiasma. Que l'hagin premiat a Gijón, també. El negre s'ha de moure, s'ha de sacsejar, i David Llorente ho fa.

Bien por ti. 



Tocar el dos no és tan senzill, de Màrius Moneo




Tocar el dos no és tan senzill, de Màrius Moneo (Berga, 1964), es una novel·la perfecta per a aquests dies d’estiu. Lleugera, de lectura amena, escrita amb un llenguatge planer i actual, es mou entre un humor a estones delirant i un realisme agredolç que, per desgràcia, resulta massa creïble. Aquesta contraposició pot semblar sorprenent, però no ho és. La novel·la està construïda des d’una posició de consum ampli, que proposa un primer nivell de lectura amable i fins i tot surrealista, però que amaga rere la superfície una reflexió molt seriosa sobre la nostra societat. 
Tot i que no s’assemblen en res, Tocar el dos no és tan senzill té alguna cosa en comú amb dues novel·les que ja hem ressenyat en aquest blog. Em refereixo a Tota la veritat, de Núria Cadenes, i a Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, d’Ignasi Oliveres. En els tres casos hi trobem aquesta idea inevitablement coneguda (i autèntica) de “No hi ha un pam de net”. L’acció té lloc a Girona i comarques. La mort inesperada i imprevisible d’una jove equatoriana destaparà l’existència d’una fauna humana que no coneix el límit de l’honestedat, de l’ètica o del respecte. Ningú no es preocupa d’actuar correctament, de fer les coses tal com cal. Tot s’hi val per salvar la pròpia pell. L’individualisme i el materialisme ho dominen tot, els baixos instints són els reis. Tots plegats deambulem per una societat sòrdida i malalta, per un podrimener que, si ho meditem seriosament, no ens pot fer sentir res més que fàstic. Ja no existeix una frontera clara entre els bons i els dolents. Poca gent se salva. Ras i curt, qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra.   
El text s’inscriu en el si d’una narrativa criminal moderna, allunyada dels tòpics malgrat emprar alguns dels recursos del gènere. Es tracta d’una ficció coral, amb un policia molt sui generis que resulta un protagonista relatiu. Cap dels personatges no està del tot desenvolupat. Alguns perquè són només “tipus” que l’autor vol mostrar (la galeria humana va de la femme fatale al senex amans, de la dona adúltera al mascle dominador, de l’artista prepotent al fanàtic sonat, de la noia de fer feines a l’estafador de pacotilla). D’altres perquè l’autor no ha tingut la intenció de fer una novel·la psicològica ni de personatges. En el cas del suposat protagonista, aquest esquematisme sorprèn una mica; crec que Gil Alabau hauria d’estar més treballat. No assistim als seus pensaments a l’hora de resoldre un cas tan complex com el de la novel·la, un cas atípic on l’atzar i la mala fe hi juguen un paper cabdal. Tampoc no se’ns explica gaire res del seu entorn ni del seu pare, que apareix en alguns instants segurament com a contrapunt a tanta porqueria, com si fos un oasi de pau. Crec que aquest plantejament està bé per als secundaris, Màrius Moneo ho encerta en aquest sentit, però no tant pel que fa al protagonista. Almenys, jo m’he quedat amb aquesta sensació.  En qualsevol cas, pot ser una tria deliberada. Una cosa em sembla clara: Tocar el dos no és tan senzill és una novel·la que no explica ni elucubra, sinó que, eminentment, “mostra”. 
M’agrada veure que cada dia hi ha més textos que s’allunyen del típic “procedural”. Aquest ho fa, perquè, encara que assistim a la investigació del cas, ho fem d’una manera absolutament inusual, diferent. Sense complexos i desenfadada, però perspicaç. 
Jo m’ho he passat bé. Si us enganxeu a Tocar el dos no és tan senzill gaudireu de la lectura. I, de pas, el llibre ens permet reflexionar. Amb el cor a la mà, és aquesta la societat que volem?
Feliç dia, negrots.   


dissabte, 8 de juliol de 2017

El crim del comte Neville, d'Amélie Nothomb






El conreu que fa Amélie Nothomb d’un gènere tan atractiu com la nouvelle sempre m’ha semblat molt interessant. Representa la demostració que la distància curta pot vehicular tots els estils, totes les pulsions, totes els recursos i estètiques. 
El crim del comte Neville és un text delirant, pura literatura de l’absurd, construït com un homenatge a un relat que a mi m’encanta, El crim de Lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde. Nothomb s’ho passa d’allò més bé provocant i generant expectatives, desconcertant i divertint el lector. 
Rere el pretext de la predicció d’una mèdium, que vaticina al protagonista (un aristòcrata vingut a menys però amb totes les ínfules vigents) que cometrà un assassinat en el transcurs de la festa que està a punt d’organitzar, Nothomb teixeix una història plena d’humor, amb una finíssima i esmolada ironia, al voltant del món anacrònic de la noblesa belga (però que podria ser la noblesa rància de qualsevol país de la vella Europa). La contraportada del llibre parla d’una «juganera i perversa faula moderna amb un vernís tragicòmic, en què, sota una capa d’espurnejant lleugeresa, treu el cap una suggestiva indagació sobre el món de les aparences, les relacions familiars, els secrets del passat...». Crec que la descripció no pot ser més encertada. La crítica ferotge de Nothomb no té pèls a la llengua i es recolza en uns diàlegs vivíssims i surrealistes que ens deixen fora de joc. No sé ben bé per què, però en alguns moments les situacions i les converses m’ha recordat els contes i les pel·lícules (les bones) de Woody Allen.    
Encara que hom tanqui el llibre amb un somriure als llavis (impossible no fer-ho davant del desenllaç de tot plegat), resulta difícil ignorar el rerefons de desesperança, de tristor continguda, que amara el final de la novel·la; un regust amarg de difícil catalogació. Segurament es tracta de la constatació de l’absurd de l’existència, de la buidor del joc d’aparences dins del qual, en major o menor grau, hi vivim tots immersos, del malestar que el mirall de la sàtira de Nothomb ens col·loca davant dels ulls. No som aristòcrates, és veritat. Però com alguns dels personatges de la faula, tots sabem de la dificultat de defugir la hipocresia, de conviure amb el dolor del passat, de suportar el pes d’un món ridícul que sovint no permet que ens desenvolupem com nosaltres voldríem. Hom pot identificar una certa nàusea existencial a El crim del comte Neville, a desgrat que ens faci riure de valent des de la primera línia. Però suposo que cal ser especialment sensible per captar-la del tot. I aquest, per desgràcia, és una mica el drama.   


Aquesta ressenya també s'ha publicat al digital Núvol

divendres, 7 de juliol de 2017

Arriba una nova antologia negrota: "Barcelona, viatge a la perifèria criminal"





Arriba una nova antologia negrota: "Barcelona, viatge a la perifèria criminal", coordinada per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar i publicada per l'Editorial Alrevés. La tindrem al setembre, en una presentació plena de gent que perpetrarem en el marc de la Setmana del llibre en català (serà el dia 9). 

És un llibre que promet molt, amb vint relats de 10 autores i 10 autors sobre 10 barris més o menys perifèrics de Barcelona. Jo també hi participo, i estic molt contenta del meu relat, que es titula "Pujada a l'infern".

No puc dir res més, tret que els autors i autores som: 

Empar Fernández, Margarida Aritzeta, Susana Hernández, Mireia Llinàs, Raquel Gámez, Esperança Camps, Núria Cadenes, Graziella Moreno, Sílvia Mayans i una servidora.   

Juli Alandes, Pop Negre, Jordi de Manuel, Rafa Melero, Emili Bayo, Lluís Bosch, Josep Lluís Roig, Lluís Llort, Andreu Martín i David Marín.

I ja està. Ara a esperar en candeletes el 9 de setembre. Reserveu el dia, negrots. Ens ho passarem d'allò més bé.  


dissabte, 1 de juliol de 2017

L’objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo





Quan ens endinsem en la lectura de L’objectiu del crim, de Xulio Ricardo Trigo, de seguida comprenem que serà una gratíssima experiència. A les poques pàgines sentim que ens hem inserit de ple en la ficció i sabem que hem arribat a una obra sòlida i acollidora, de solvència contrastada. Res de matusseries precipitades, res de paraules mig dites o sintaxis desballestades. No. La novel·la ens atrapa com ho feien els textos de les nostres primeres lectures, com aquelles històries interessants i compactes que recordarem sempre i que ens han convertit en les persones que som. Personalment, m’ha fet pensar en trames d’espies, de persecucions, de nazis i jueus, en aquell plaer irrepetible de submergir-te per primera vegada en la lectura de Graham Greene, o de Leon Uris, o de John le Carré. I no vull dir amb això que L’objectiu del crim tingui gaire en comú amb els textos d’aquests autors (prou diferents, també, entre si). No és res d’això. Senzillament estic apel·lant a l’estètica de la recepció. De la meva pròpia i unilateral recepció. I representa una gran lloança per a la novel·la, perquè entre les seves pàgines m’he sentit encara una lectora novella (o potser renovada) que podia xalar de valent, mantenir expectatives, fregar-se les mans esperant un desenllaç, lliurar-se a l’aventura del llibre sense pensar en res més.  
Xulio Ricardo Trigo du a terme un exercici molt interessant, perquè té la voluntat de tirar endavant un projecte doble. En primer lloc, fusionar la literatura amb una altra disciplina artística, la fotografia. Tots coneixem la seva faceta com a fotògraf, a la qual s’està dedicant intensament en els darrers anys. A L’objectiu del crim com han fet altres autors amb la pintura o amb la música‒ es proposa unificar les seves dues grans passions, demostrar-nos que l’art, la inspiració i l’impuls creatiu són pulsions compartides, transversals, quelcom permeable que s’escriu en majúscules i que es concreta en una fita principal: expressar la bellesa, generar plaer estètic, nodrir l’esperit. La fotografia, que sovint ha quedat eclipsada des del punt de vista artístic per altres disciplines més reconegudes, té un paper fonamental a la novel·la, però dosificada en la mesura justa. No embafa, no s’extralimita, flueix amb naturalitat. S’integra a la perfecció des del punt de vista de la forma i del contingut.




En segon lloc, Xulio Ricardo Trigo volia fer-nos arribar una història terrible, colpidora. La vida de la fotògrafa Erika Ernemann, amb la qual va entrar en contacte per una de les moltes casualitats de la vida (algú potser prefereix parlar de destí, però en realitat tant se val). La novel·la ens remet a uns fets històrics molt dolorosos i gairebé desconeguts per a tots nosaltres, ja que poc sabem del gran nombre d’aberracions que van tenir lloc a Europa tot just acabada la Segona Guerra Mundial. La novel·la, en aquest sentit, atresora un important vessant de document històric. L’autor la construeix a partir de dues veus narratives. L’horror del passat ens arriba en forma de dietari de la protagonista, lògicament en primera persona. En canvi, la trama del present de l’acció (Barcelona, 1961) recau en la veu d’un narrador omniscient i té a veure amb una sèrie d’assassinats inesperats que fan reviure els records i la foscor. 
L’objectiu del crim s’ajusta a una estructura de novel·la negra, però el gènere tan sols serveix de pretext per explicar un seguit de coses molt més importants. De fet, quan més amunt he parlat de projecte, també m’estava referint a això, ja que la història d’Erika Ernemann no s’acaba aquí. L’objectiu del crim només és una primera entrega, que ens ha deixat amb la mel als llavis i el desig de saber més. Però per a Xulio Ricardo Trigo i la seva protagonista (la de carn i ossos), el projecte va molt més lluny. Es tracta de posar damunt la taula el patiment de tota una vida, de donar veu a un passat silenciat. Es tracta d’explicar la Història. 
No vull acabar aquesta ressenya sense esmentar l’encert de l’autor pel que fa a la construcció dels personatges (alguns realment entranyables, d’altres aterridors) i, sobretot, a l’hora de confegir un text bellíssim, elegant, accessible, ric i enormement atractiu. Gràcies, Xulio. Estic esperant la segona novel·la amb candeletes.