Harlem Nocturne

dijous, 20 d’abril de 2017

V Premio Pata Negra per a Jordi Ledesma Álvarez




Molt contenta en saber la identitat del guanyador del V Premio Pata Negra de novela negra que s'atorga en el marc del XIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca. Es tracta de l'estimat Jordi Ledesma Álvarez i de la seva darrera obra (que encara no he llegit, però ho faré aviat, no tinc perdó) titulada
Lo que nos queda de la muerte (Editorial Alrevés).
Jordi Ledesma, com ja he comentat en altres ocasions, és un escriptor impressionant, que sap transmetre la literatura directamente a la vena del lector. Per tant, estic segura que el guardó és més que merescut. 
La meva sincera enhorabona, Jordi. I a gaudir! 


  



dimecres, 19 d’abril de 2017

Els meus horaris de signatures el dia de Sant Jordi





Aquests són els meus horaris de signatures per Sant Jordi. És a dir, la meva trajectòria turística del dia 23 d'enguany per tot Barcelona. Ai, mare meva! En sortiré viva? Esperem que sí. També espero que em vingueu a veure, negrots!

Llibreria Somnegra, Passeig de Sant Joan (cantonada Consell de Cent): 11-12 h.

Llibreria Atzavara, Carrer Escorial, 94: 13 a 14 h.  

Moritz, Rda. Sant Antoni, 39-41: 16-17 h. 
 

Llibreria Antinous, Parada núm. 66, La Rambla de Canaletes, 72-74 (Terrassa Cafè de l’Òpera): 17.30-18 h. 


Llibreria La Central de Rambla de Catalunya, Rambla de Catalunya, cantonada
Mallorca: 18-19 h.

L'Obrador d'històries,: Parada Rambla de Catalunya/Diagonal: de 19.15 a 20 h.


Llibreria La Impossible, Rambla de Catalunya, parada davant del número 102, entre Provença i Rosselló: 20-21 h.



dimarts, 18 d’abril de 2017

Un extraño en mi tumba, de Margaret Millar




Acabo de llegir un clàssic. Un extraño en mi tumba, de Margaret Millar, novel·la de 1960. Millar va ser l’esposa de Ross McDonald, un dels més coneguts autors del noir americà, creador del detectiu Lew Archer. Si destaco aquest fet no és, evidentment, perquè em sembli rellevant en ell mateix, sinó per tot el contrari. El matrimoni amb McDonald va incidir per desgracia en la repercussió i la valoració de l’obra de Margaret Millar (i no, precisament, de manera positiva). Com a dona de... va passar a un lloc secundari. Com a dona, simplement, també. Tanmateix, el temps ha fet coincidir els crítics i els estudiosos: la més bona escriptora de la parella era ella, ves per on.  
L’edició que he manejat duu un pròleg de Lorenzo Silva, que també contempla aquesta posició:
(...) una espléndida novela y una autora que supo combinar la destreza en el retrato de personajes y la construcción de tramas de intriga con una precisión y pulcritud sobresalientes en el uso del lenguaje. No en vano Margaret Millar era llicenciada en lenguas clásicas, y en cuanto a su capacidad de penetración psicológica y la puesta a punto de sólidas maquinarias argumentales, hay quien sostiene que su impulso y sus consejos fueron cruciales para que su marido, al que hoy reconocemos como clásico del género, se acercase a él y alcanzase los logros que público y crítica le atribuyen.   



Un extraño en mi tumba és un text insòlit i diferent, que s’aproxima al gènere des de posicions gens convencionals. No hi ha un mort a la primera pàgina (de fet quasi podríem dir que no hi ha cap assassinat durant el present temporal de la trama), la investigació és molt sui generis, la psicologia dels personatges i les seves malaltisses relacions són el principal motiu de la novel·la, no hi apareix cap policia. En fi, que compleix tots els requisits que avui alguns defensem com a model de modernitat del gènere. Aquesta circumstància m’ha encantat. En primer lloc, perquè confirma allò que ja sabem. Tot està escrit. Nihil novum sub sole. En segon lloc, perquè la novel·la és obra d’una  dona, i això referma les teories que he exposat en algunes ocasions respecte al negre de factura femenina i a les preferències de les dones a l’hora d’escriure. Que no tenen res a veure amb costumismes absurds ni domèstiques xorrades, ja ho sabeu, però sí amb una manera diferent d’encarar el món. Un extraño en mi tumba, a més, posa damunt la taula el tema del racisme, del sexisme i del paper de la dona dins del matrimoni en la societat americana d’aquell moment històric. I això m’ha semblat molt interessant.
El text té un problema, vinculat al pas inexorable del temps. Els diàlegs resulten poc àgils, una mica gratuïts i estranys, certament antiquats. El mateix passa amb algunes situacions, que en l’actualitat qualsevol escriptor afrontaria des de posicions distintes. Per això cal aproximar-se a la lectura de les obres clàssiques deslliurant-nos de prejudicis i sense cometre el terrible pecat de l’anacronisme i la comparació. Si ho fem així, les podrem gaudir en tota la seva esplendor.
Fins aviat, negrots.       


dimarts, 11 d’abril de 2017

La draga, d’Esperança Camps




La draga és una novel·la sense majúscules, una novel·la sense noms propis. Només Illa, Poble, Ciutat, Península i Continent tenen dret a ser escrits amb una inicial alta. Només Illa, Poble, Ciutat, Península i Continent. Només.  
Bé, no. També alguns personatges. I ja està. Només.   
Diu l’autora a l’inusual pròleg de la seva novel·la (com m’agraden els pròlegs d’aquesta mena, estimada, a l’estil antic, com feien les grans, Rodoreda, la Víctor, com m’agraden els pròlegs que donaran per sempre, passi el temps que passi, alguna raó al lector):
Aquesta novel·la va del mal. De fer mal i de rebre mal. De no fer res per evitar el mal. I de fer mal sense voler. És una demolició controlada. Només he pogut escriure la novel·la quan he fet el forat prou gran per entrar dins meu i punyir. La novel·la és un camí. Sense flors ni violes. És una obertura en canal.
I sí, no ens enganya gens. La draga és una obertura en canal, ho fou en l’escriptura i ho és en la lectura. El desassossec, a mesura que t’endinses en les seves pàgines ‒o t’hi enfonses, millor, creix com una onada galopant, com el tsunami que destrueix el port d’Illa i s’endú les barques, la gent i tot.

Sabeu de sobres que Esperança Camps és una de les meves escriptores de capçalera, que l’admiració que sento per la seva alçada literària no pot fer altra cosa que augmentar cada vegada que aprofundeixo en la seva obra. A La draga no m’ha decebut gens, per més que m’ha fet mal (ja ho deia al pròleg, que anava del mal), m’ha provocat, trencat, estremit. Un text superb, a l’estil de la millor Camps, la Camps en estat pur, sense cap concessió, sense cap obertura. A pulmó. Una Camps dura, granítica, brutal.
La història és terrible, però no l’explicaré. Potser us avançaré que sorgeix de l’interior dels personatges i viatja enfora. Que ens mostra des de dins allò que fa fàstic a l’exterior. Una societat malalta, corrupta, bruta, contaminada, perduda, clarament distòpica i sense gaires expectatives de canvi, millora o redempció.
Esperança Camps du a terme un complex exercici estilístic, que excel·leix en la metaliteratura i en la intertextualitat i que només els grans autors arriben a aconseguir. Molts ho poden provar, però no sé si se’n sortiran. Ella sí. La seva prosa, estranya a priori, llisca amb una suavitat i una naturalitat difícils de definir. Juga amb els límits del llenguatge, el posa a prova, el retorça, el recargola, i ho fa a consciència, sense compassió. I, tanmateix, aconsegueix que continuï essent enormement entenedor. La barreja de diferents persones i veus narratives, de diversos punts de vista i temps verbals, la convivència d’espais i tempos, del passat i del present, fins i tot l’anunci del futur... Aquest seu adreçar-se directament al lector i, per acabar de reblar al clau, al narrador, recobreixen les pàgines de La draga d’un aire absolutament cinematogràfic, netament teatral. Tota la novel·la és una gran didascàlia, una enorme acotació.
És impensable parlar del text sense dir (i això no passa sovint) que a La draga resulta impossible separar la forma del contingut. L’escriptura d’Esperança Camps es belluga com cap altra en l’àmbit literari més pur, aquell que converteix les paraules en el propi objecte de referència del material literari. La novel·la només fa sentit explicada així. Només. En un menorquí deliciós i diàfan, amb la precisió mil·limètrica de cada verb i de cada adjectiu, amb els correlats perfectes, els desplaçament semàntics perfectes, el gris que no negre canònic i que potser és postnoir perfecte, i sense majúscules, sense posar nom als llocs, al·ludint tanmateix a tot l’imaginari que carretegem sobre els muscles (musical, literari, històric, d’actualitat) i fent-nos recordar, recordar. I tot seguit, fent-nos plorar, cridar, maleir.
A La draga res no és gratuït. Només s’hi diu allò que és menester. Perquè aquesta Illa, aquest Poble, Ciutat, Península i Continent passen del petit al gran, del particular al general, del limitat a l’infinit i protagonitzen una història nua, atemporal, universal. La història de les coses de sempre, de les grotesques persones que tots nosaltres som. Sense draps calents, sense salvació.
Passin i vegin, senyors. Entrin dins del llibre. L’escenari ja està preparat. I l’espectacle molt ben servit.       



dilluns, 10 d’abril de 2017

Entrevista a Solo Novela Negra




Pilar García m'ha fet una interessant entrevista a la Revista Solo Novela Negra. Li agraeixo molt perquè sempre em tracta molt bé i demostra molt interès pel que faig i pel que dic. Us passo l'enllaç. Si premeu AQUÍ la podreu llegir. Espero que us agradi. Moltes gràcies, negrots.


 

diumenge, 9 d’abril de 2017

Contes de terror (Bayo, De Manuel, Fernández, Marín)




M’he liquidat en poques hores els Contes de terror publicats per la jove Editorial Apostroph i gestats en el marc del I Festival de Literatura de Terror de Torrebesses, al Segrià. L’octubre passat, quatre autors catalans es van recloure en el seu Castell-Palau per emular la cèlebre tancada de Villa Diodati (Suïssa) l’estiu de 1816. Se’n complien dos-cents anys i la celebració de l’efemèride va semblar una bona ocasió per recrear a petita escala aquest esdeveniment, importantíssim en la història literària universal, del qual van sorgir l’immortal Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley, i l’inici de la ficció de vampirs amb El Vampir, de Polidori. Com veieu, el repte dels nostres escriptors no era menor: trobar la inspiració per escriure cadascun, exactament com va succeir a Diodati dos segles enrere, un relat de terror. En aquest cas relacionat amb el poble de Torrebesses i el seu castell, de terrífica i llarga tradició.      
No negarem que es tractava d’una empresa ambiciosa, però també divertida i ocurrent. Els nostres autors Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín‒ s’ho van passar molt bé. I van complir. Tots ells van escriure el seu relat. Ara, aquests relats ens arriben reunits en un llibre, i us asseguro que paguen moltíssim la pena.
Les quatre històries són terrorífiques, però diametralment diferents. El concepte del terror és molt ampli i així ho demostren els textos. Més clàssics els de Bayo i Marín (des del punt de vista de la por tradicional, aquest és el més canònic, fins i tot amb un regust del segle XIX); més vinculat a la història real el de Fernández, amb justícia poètica inclosa; més híbrid i distòpic, amb tints de ciència-ficció, el de Jordi de Manuel. Com us podeu imaginar, no revelaré cap secret, sobretot perquè el recull acaba de sortir i penso que encara no l’ha llegit pràcticament ningú. La meva intenció no és destapar misteris, sinó tot el contrari: generar amb aquesta ressenya el desig de llegir.


Els quatre autors prenen elements de la història real del castell i del poble i els mesclen en una coctelera. Al fons de la coctelera ja existia un pòsit amb les dèries i preferències personals, els estils propis, els llocs comuns i els personatges de l’imaginari col·lectiu de la por, els tòpics del catastrofisme i el futurisme distòpic (amb autoreferències sergiotianes), les ficcions antropofàgiques i apocalíptiques -desmembracions incloses-, i les picades d’ullet a la tradició literària, sense la qual no podríem existir. No aclariré en quins relats, ho haureu de buscar vosaltres, però no he pogut evitar pensar en El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde, El Gat negre d’Edgar Allan Poe, Le malentendu, d’Albert Camus o El Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo, per citar només algunes de les obres que m’han passat pel cap.
Si tot va bé, tindré l’honor de presentar el recull el dia 19 de maig, juntament amb Antoni Munné-Jordà, a la Llibreria Nollegiu. Em reservo la presentació per explicar moltes més coses dels relats i aclarir amb més detall les meves impressions. Mentrestant, aneu-vos animant. Contes de terror: Emili Bayo (Ones de líquid vermell), Jordi de Manuel (Els hostes), Empar Fernández (La memòria de la sang) i David Marín (El bagul). Em sembla que més suggeridors els títols no poden ser.    







dimecres, 5 d’abril de 2017

Recursos inhumans, de Pierre Lemaitre





Recursos inhumans, novel·la de Pierre Lemaitre publicada a França el 2010, arriba set anys després a casa nostra de la mà de Bromera, en una magnífica traducció d’Albert Pejó, embolcallada sens dubte per l’èxit rotund de la resta d’obres de l’autor, algunes de les quals escrites amb posterioritat.
Recursos inhumans duu el segell inconfusible de Lemaitre i aquest és un dels motius pels quals ens costa vincular-la amb claredat a una etiqueta de gènere. No és una novel·la negra a l´ús, malgrat que la trama i el rerefons són extraordinàriament foscos. No és una novel·la carcerària, tot i que una part dels esdeveniments transcorren rere els murs de la presó. No és una novel·la d’acció, però conté escenes que podrien formar part del més trepidant (odio aquest adjectiu, tan gastat, però aquí s’escau com un guant) cinema de Hollywood. I tampoc no podem considerar-la una novel·la psicològica, per bé que les veus narratives (n’hi ha dues) s’expressen en primera persona i les seves motivacions, sensacions, flaqueses i sentiments ens arriben ben endins, de manera directa i sense filtres. Recursos inhumans no és res del que podríem suposar, però alhora és totes aquestes coses. El talent de Lemaitre ens permet acostar-nos-hi des de diferents nivells de lectura i gaudir-la a parts iguals.   
La història resulta duríssima. Un retrat sòrdid de la societat neocapitalista, del nostre draconià entorn neoliberal: la dolorosa realitat de la crisi, de l’atur de llarga durada, de la impossibilitat de trobar feina més enllà dels cinquanta, de la desesperació i la pèrdua de l’autoestima, de la ràbia i la incomprensió, de la devastació humana més absoluta. La trama resulta volgudament hiperbòlica, és el recurs que empra Lemaitre per assegurar-se que el seu missatge ens arribi sense lenitius, sense bàlsams, sense interferències. Per assegurar-se de fer-nos mal. I ens en fa, perquè allò que caracteritza l’escriptura del francès és precisament la seva capacitat per situar-nos, sempre, al bell mig de la ficció. Mentre llegim, ens hi sentim decididament implicats, com si visquéssim dins les pàgines del llibre.
Algun aspecte de l’argument m’ha semblat deutor d’El mètode Grönholm, la qual cosa no seria gens estranya atès l’èxit arreu del món de la peça teatral de Jordi Galceran. Lemaitre acostuma a incloure a les novel·les un bon nombre de referències i picades d’ullet intertextuals, i aquí també n’hi ha unes quantes. Des de Sartre a Scott Fitzgerald i des de Kant a Marcel Proust.
La novel·la m’ha agradat. A banda del seu factor de denúncia, de crítica ferotge, també m’ha semblat imaginativa i àgil. Però he d’admetre que alguna cosa m’ha grinyolat. Crec que Lemaitre es podia haver estalviat la seva concessió a la comercialitat. Jo hauria preferit un text més ombrívol i encalmat, potser més intimista i filosòfic, potser amb un final més cru. I sobretot sense curses a tota pastilla per l’autopista ni solucions de cine d’acció. Personalment, a mi ja m’hauria estat bé. 





Aquesta ressenya ha aparegut també al Portal Digital Núvol.


dimarts, 4 d’abril de 2017

El somriure de Darwin, finalista al premi València Negra 2017









Molt contenta que la meva darrera novel·la, El somriure de Darwin, sigui una de les obres finalistes al Premi a la millor novel·la negra escrita en català del Festival València Negra 2017.  Els meus companys en aquesta aventura són grans amics i grans escriptors, de manera que jo ja em sento feliç només de compartir nominació amb ells. Es tracta d'Esperança Camps, Marc Moreno, Silvestre Vilaplana i Sebastià Bennasar. Com veieu, poca broma.

Si voleu votar, aquest és l'enllaç. També hi trobareu les obres en castellà i les traduïdes d'autors estrangers.

Estic molt agraïda a l'organització del Festival per pensar en el meu Darwin.

Gràcies a la negror.




dimecres, 29 de març de 2017

Ja s'acosten Les Borges Negres!





Que un festival literari sigui capaç de modificar el nom (i el color) d'una ciutat,  és una passada. Però està a punt de succeir. Perquè el pròxim dia 8 d'abril Les Borges Blanques, capital de la comarca de Les Garrigues, es convertirà en Les Borges Negres. Es tracta de la primera edició d'un nou festival negrot que espero que sigui molt reeixit. Jo hi aniré amb molta il·lusió i participaré en una taula rodona on tot seran dones: Raquel Gámez, Graziella Moreno, Fàtima Llambrich i una servidora. També ens moderarà una dona, Mariví Chacón, la presentadora del programa Cafeïna de la Televisió de Lleida. El tema: La novel·la criminal: calidoscopi de la societat. Apa, aquí queda. Us deixo també una fotografia del programa complet. Tothom que estigui per la zona hi ha de venir. No us feu els longuis, que posaré falta.




dimecres, 22 de març de 2017

El somriure de Darwin, segona edició





El somriure de Darwin m'està donant moltes alegries. La recepció dels lectors és extremadament positiva i ara ja puc celebrar la segona edició. Li vull dedicar aquesta segona edició al meu enyorat Manel,
que estava enamorat de la novel·la, que la va viure des dels inicis
i la sentia molt seva. Estaria tan content! 
També vull dedicar-la a la meva filla Mireia, que és el millor regal
que m'ha fet la vida.
Gràcies a tots per permetre que Darwin, Max, Noemí i Ivan hagin passat a formar part del vostre imaginari.
I recordem tots plegats una cosa: la literatura ens ajuda sempre, sempre, a tirar endavant.


Tan tuyo como tu muerte, d’Emili Bayo






Tan tuyo como tu muerte és la darrera novel·la d’Emili Bayo, escrita en aquesta ocasió en castellà. Una ficció policíaca ubicada a Lleida i protagonitzada pel sergent Abel Claramunt, un personatge amb un càncer de pròstata molt avançat que, personalment, m’ha agradat molt.
La història pivota entre el cas criminal, gens fàcil, i la pressió que uns esdeveniments del passat exerceixen sobre el personatge. La seva jove companya a la comissaria, Azucena, serà per a Abel un revulsiu i un esperó, i contribuirà decididament a posar-lo en antecedents d’aquest passat inconegut. 
La novel·la està molt ben escrita. Alterna els capítols en primera persona, protagonitzats pel policia i que ressegueixen la investigació, amb els capítols en tercera, que són els fragments de la víctima. No explicaré res que pugui revelar secrets, però podeu estar segurs que us enganxareu a la lectura.
Em sap molt greu la malaltia d’Abel Claramunt, ja que és un personatge que podria tenir molt de futur. Bayo va confessar durant la presentació que probablement hi haurà alguna novel·la més. Això esperem, malgrat que saber que el protagonista està tan fotut fa patir una mica el lector.
No us enganyaré: m’ha sobtat llegir Bayo en castellà, en una ficció que es desenvolupa a Lleida i amb noms i indrets d’aquí. Després de Puta pasta, la novel·la que va obtenir el V Premi Crims de Tinta, la veu de l’autor en una altra llengua m’ha resultat estranya. També una mica els diàlegs amb Azucena, que m’han semblat excessivament enginyosos. Ningú no sol  deixar anar tantes frases lapidàries de manera espontània. Aquesta part és l’única que m’ha semblat menys versemblant. Tanmateix, la veritat és que m’ho he passat molt bé.  
Us recomano Tan tuyo como tu muerte. Una bona contribució al “negre” que ve de Ponent. Us agradarà.    

diumenge, 19 de març de 2017

Maldita verdad, d'Empar Fernández: Premi Ciudad de Santa Cruz del Festival Tenerife Noir




Per fi! Per fi! Per fi! Estic contentíssima que Empar Fernández hagi rebut un premi per una novel·la tan fantàstica com Maldita verdad, la seva tercera entrega de la Trilogia de la culpa. Ja sabeu com m'agraden les seves propostes gris asfalt, postnoir o com vulguem anomenar-les. A més, és una dona. I sempre celebro doblement un premi rebut per una dona en aquest món encara masculí del "noir". Està clar que a Canàries no són com a Gijón i Empar Fernández ha aconseguit enguany endur-se el Premi Ciudad de Santa Cruz del Festival Tenerife Noir. Els seus contrincants eren bons i durs de pelar i per això vull felicitar-los a tots per haver arribat a finalistes.  
 Enhorabona, Empar. T'ho mereixes molt.  



diumenge, 12 de març de 2017

Societat Negra, d’Andreu Martín





Ja sé que vaig amb molt de retard, perquè Andreu Martín va guanyar el Premi Crims de Tinta en la seva V convocatòria amb la novel·la que avui ressenyo. És a dir, l’any 2013. Curiosament, he llegit abans diverses obres de l’Andreu que van ser publicades posteriorment. El motiu és doble. D’una banda, tinc tants llibres fent cua que, indefectiblement, sempre n’hi ha alguns que es van quedant acumulats. D’una altra, les novel·les de màfies (xineses o no) no m’agraden gaire. Per això, no sé si conscientment o inconscient, l’anava aparcant.
Evidentment, vaig cometre un error. I hauria d’haver sabut que m’estava equivocant. L’Andreu no pot judicar-se amb el barem general. Les seves obres sempre m’agraden, sempre. Perquè és un escriptor de raça, com la copa d’un pi, i amb una veu pròpia. Lluny de la sordidesa, la violència tarantiniana i el sexe desfermat (a voltes gratuït) que acostumen a acompanyar els subgèneres de màfies, narcotraficants i organitzacions criminals, les novel·les que fa l’Andreu són bona literatura. Literatura de veritat. Per això, malgrat que Societat Negra aborda sense pèls a la llengua el tema de la instauració de les temibles tríades a Barcelona, la novel·la és molt més. Un text ben travat, construït a base d’anticipacions, que desgrana la història de mica en mica, amb personatges rodons i polièdrics, alguns entranyables, i una exhaustiva documentació al voltant de la qüestió.
Un policia competent però en hores baixes per un greu problema familiar, un confident mig xinès que no ha tingut una vida fàcil, alguns pinxos de poca volada amb tots els números per acabar malament, sicaris dolents dolentíssims, mares i pares de tots els pelatges, caps i mans tallats, revenja i odi. Barcelona com a escenari del món de l’hampa més bèstia. Ah, i una noieta de sofisticada bellesa oriental amb uns mugrons de somni.
Què més volem? Si no ho heu fet (cosa estranya perquè no tothom té els meus prejudicis ni la meva acumulació llibresca), llegiu-la ja. Us encantarà.  


diumenge, 5 de març de 2017

Qüestionari literari al blog EN CLAU DE NEGRE de Raquel Gámez: les meves respostes






Avui la Raquel Gámez m'ha plantejat una sèrie de preguntes en un qüestionari que fa a diversos autors dins del seu blog En Clau de Negre. Si voleu saber què m'ha preguntat i què he respost, AQUÍ HO TENIU. I, de pas, us recomano visitar el blog, que és molt complet i conté ressenyes i articles molt interessants. 

Feliç diumenge, negrots.



dissabte, 4 de març de 2017

El Vi fa Sang, tercera edició: el festival negrot de l'Espluga de Francolí




El Vi fa Sang, el festival de novel·la negra catalana de l'Espluga de Francolí, arriba enguany a la tercera edició. Se celebrarà els dies 24, 25 i 26 d'aquest mes de març i jo hi participaré amb una enorme il·lusió. Presentaré la meva novel·la El somriure de Darwin i formaré part d'una taula rodona on parlarem de la llengua catalana en relació amb el gènere. He de dir que els meus records de les dues edicions anteriors són tan enormes, tan bonics, que ja friso per anar-hi. En aquesta ocasió, endemés, espero que em serveixi per relaxar-me una mica i netejar la ment d'aquest moment que estic vivint. El maridatge de la literatura negra i del vi és sensacional. I ens tracten tant bé a l'Espluga! En fi, que si podeu, no us ho perdeu.
Diversió, llibres i felicitat, tot garantit.  

Feliç dissabte, negrots.


divendres, 3 de març de 2017

Entrevista al blog Barcelona Literària





En Nil Montilla, la Sandra Gómez i la Laura Trius són tres estudiants de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Lletraferits de mena, estan editant un blog literari que em sembla molt interessant. El seu nom és Barcelona Literària i us recomano que li feu una bona ullada. Fa un parell de dies em van entrevistar al meu despatx i vam tenir l'ocasió de parlar de llibres, d'escriptura, de la meva darrera novel·la (El somriure de Darwin) i d'unes quantes coses més. Com que són molt treballadors, l'entrevista ja està disponible. AQUÍ LA TROBAREU si teniu ganes de veure-la i sentir-la. Em fa una il·lusió molt especial descobrir aquest jovent que sap trepitjar amb força amb iniciatives tan engrescadores. 
Gràcies i endavant!      


dimarts, 28 de febrer de 2017

Temps de rates, de Marc Moreno









Temps de rates, de Marc Moreno, obra guanyadora de la darrera edició (la vuitena) del Premi Crims de Tinta, és una novel·la del subsòl. No descobreixo res, ja ens ho palesa el títol. Les rates són animals del subsòl, com ho són els personatges d’aquesta història, habitants marginals d’un barri marginal de Barcelona. Es tracta de La Verneda, un lloc que l’autor coneix molt bé. Aquest és un dels encerts del llibre, l’evident aproximació al real.
El text és dur, duríssim, amarat d’un indefugible aire de fatalitat. Està construït a partir d’uns diàlegs àgils i punyents i d’una curiosa veu narrativa que ens explica la història: en Charly, un dels personatges. En realitat, però, aquest narrador amaga un omniscient clàssic, ja que ens explica la totalitat de les escenes sense haver participat en la majoria.    
No revelaré res del contingut, evidentment, però ens trobem davant d’una formulació on la trama, encara que aparentment no ho sembli, té un paper secundari. De fet, hi passen poques coses a la novel·la, i això que s'hi succeeixen una sèrie de moviments amb un ritme intens. És una proposta bàsica, esquemàtica, on el més important és el missatge que hi ha al darrere. Un missatge terrible. De desesperança, de violència, de misèria, de sofriment. La pobresa pertot. L’existència enfocada des d’un determinisme impossible (o quasi impossible) de superar.




Els personatges, almenys a mi, no m’han generat empatia, tot i que es trobin abocats a un destí terrible. Majoritàriament son rates. I les rates, per molt que siguin animalons de la cadena tròfica, fills de la natura com tots nosaltres, d’empatia en causen poca. L’Eloi, l’Andreu, en Mentens, la Jèssica, el pare de l’Eloi, el 23, els mossos corruptes, etcètera, etcètera. s’acomoden al subsòl amb una facilitat que fa esfereir. El delicte, la violència, el crim i l’autodestrucció són la seva única manera d’entendre la vida. Es belluguen en un macabre espai on no importa res, res ni ningú. Només la supervivència més essencial. Suposo que com passa amb les rates, si fa no fa.   
El final també s'esdevé  poc edificant, encara que estigui mig disfressat de happy end. D'altra banda, el registre lingüístic juga dins la novel·la un paper fonamental. Els diàlegs, com he comentat més amunt, resulten especialment brutals. Però també les parts descriptives, on la veu narrativa indaga amb profunditat en la vàcua i amoral interioritat dels personatges. Temps de rates és una novel·la negra, molt negra, negríssima. I, de tan negra, arriba a fer mal. 






Nota: El pròxim dijous dia 2 acompanyaré l'autor en la presentació de la novel·la. A la Central del Raval, 19.00 hores. Espero que hi vingueu.



dimarts, 21 de febrer de 2017

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich







Sense cadàver, de la periodista Fàtima Llambrich, és un bon exemple d’allò que coneixem com a literatura de crims de no ficció, un true crime que en diuen en anglès, un non-fiction típic que, malauradament, prolifera molt poc a casa nostra. Per això em sembla molt remarcable l’aparició d’aquest llibre, un testimoni de primera mà sobre el conegut cas de Ramon Laso. Com molts ja sabeu, es tracta d’un cas amb una particularitat insòlita: Ramon Laso va ser condemnat per la mort de dues persones sense que els seus cadàvers hagin aparegut mai.
Fàtima Llambrich ha escrit una obra entenedora, que atrapa i impressiona, des d’una distància asèptica que és molt d’agrair. L’autora s’ha entrevistat amb Ramon Laso (i encara s’hi entrevista) periòdicament, el visita a la presó i ha resseguit la seva història fil per randa. El resultat ha estat no només el text escrit, sinó també un àgil reportatge de 30 minuts que no vaig poder evitar de visionar un cop vaig acabar la lectura del llibre.
La investigació policial, d’una extrema dificultat atesa la manca dels cadàvers, està reproduïda amb enorme minuciositat. Llambrich s’entreté en l’anàlisi psicològica dels mossos d’esquadra que hi van intervenir, gairebé diria que molt més que en l’anàlisi psicològica del protagonista dels fets. Tal vegada perquè vol que arribem a les nostres pròpies conclusions, tal vegada perquè li ha semblat més atractiu mostrar la història amb alguns recursos novel·lescos. En qualsevol cas, el ritme funciona perfectament i no decau en cap moment.  




M’ha interessat molt conèixer des de dins algunes qüestions vinculades a les tasques judicials i policials, malgrat que Llambrich només reflecteix les dades que considera imprescindibles. No té interès en emplenar les pàgines de referències excessivament tècniques que podrien convertir la lectura en un acte feixuc. Prefereix enganxar-nos als esdeveniments, que ja resulten prou sorprenents per se. No som als Estats Units i els casos com aquest no els veiem sovint.
Us encoratjo a llegir el llibre. I encoratjo altres autors a dedicar-se seriosament al conreu del true crime. Si hom defuig els sensacionalismes gratuïts i reprodueix el real amb claredat i rigor, aquest gènere esdevé molt interessant. Així ho ha fet Fàtima Llambrich. Enhorabona.


divendres, 17 de febrer de 2017

El meu relat "Las vergüenzas" en veu alta





Avui, podeu escoltar el meu relat "Las vergüenzas" EnVeuAlta. Em fa molta il·lusió. És un relat que vaig escriure en castellà i que es va publicar a la Revista Fiat Lux. N'estic molt contenta d'aquest relat. M'ho vaig passar genial escrivint-lo. Espero que us agradi. Crec que ha quedat magníficament gravat.





dilluns, 13 de febrer de 2017

Vespres Negres a Sant Feliu de Llobregat





Aquesta setmana tenim una altra cita amb la negror, en aquest cas els Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat (Segona edició). Un dels organitzadors és l'incansable J.R. Armadàs, que no para de fer coses. L'any passat hi vaig ser per parlar d'espies de paper i de cine. I enguany hi seré el dia 16, dijous, per xerrar sobre El somriure de Darwin i tot el que faci falta.
La qüestió és negrejar... o no?




dijous, 9 de febrer de 2017

Morella Negra





Ja la tenim a sobre, una altra trobada literària negra i, a més, gastronòmica. En un indret fantàstic, el poble de Morella. Conec bastant Morella i sempre ha estat un lloc que m'ha encisat. El castell, la sopa morellana, l'orografia del poble, el clima fred i misteriós, l'artesania pròpia (quins jerseis més bonics!).  En fi, una meravella.

Aprofitant les Jornades de la Trufa de Morella (la trufa també és negra...), el cap de setmana del 17, 18 i 19 d'aquest mes de febrer tindrà lloc l'encontre literari "Negra com la Trufa".  Té un programa atractiu. I, a més, dues dones delictives estan nominades al premi de novel·la: Raquel Gámez amb A la seva pell i Ramona Solé amb Quaderns. Molta sort, companyes.  

Un any m'agradaria molt anar-hi. Espero que sigui possible. Mentrestant, que vagi molt bé a tots els participants. Estic segura que sí!


diumenge, 5 de febrer de 2017

El meu relat "Llocs comuns", ara EnVeuAlta




Aquesta setmana li ha tocat al meu relat Llocs comuns. El podeu escoltar magníficament interpretat pels companys d'EnVeuAlta. M'ha encantat com ha quedat, suggeridor i terrífic. Espero que també us agradi a vosaltres.



Feliç diumenge, negrots.  

   

dijous, 2 de febrer de 2017

Massa mares per a un fill, de Dora Muñoz





Massa mares per a un fill, de l’autora mallorquina Dora Muñoz, novel·la publicada amb el número 19 a l’Editorial Llibres del Delicte, és una obra de lectura amena que s’endinsa en el tema dels fills adoptats. Sabem que aquesta problemàtica ha fet córrer rius de tinta i metres de cel·luloide, però no la tinc present en la narrativa negra autòctona dels darrers anys.
El llibre indaga intel·ligentment, amb una ambientació perfecta, en el submón de la droga, de les presons, del petit delicte, de les famílies desestructurades. Són aspectes que Dora Muñoz coneix de primera mà per motius professionals, ja que, entre d’altres activitats, ha estat orientadora al Centre d’adults de la presó de Palma. En llegir la novel·la, això es manté ben present. La versemblança i la credibilitat m’han semblat absolutes. Un conjunt de personatges de tots els pelatges, de totes les classes socials, de tots els nivells culturals formen un mosaic clar i acolorit de la nostra societat, amb les característiques inherents a un territori clos com ho és sempre una illa. A les illes no gaire grans, d’una manera o d'una altra, tothom s’acaba coneixent.   
Crec que l’autora també ha reeixit en el to dels diàlegs. Tot i que, per al meu gust, alguns es podrien haver escurçat (potser també algun capítol de la novel·la), la seva aparença de veracitat és enorme. També ho és pel que fa als registres i a la tria de la varietat geogràfica del català. Massa mares per a un fill està escrita en dialecte insular. I això és un encert absolut, no cal dir-ho.
Felicito a l’autora per una novel·la tan personal  i a l’editorial per continuar apostant per aquestes descobertes. A Llibres del Delicte li surten “dones” per tot arreu.
Feliç dia, negrots.      



diumenge, 29 de gener de 2017

Marc Moreno, guanyador del VIII Premi Crims de Tinta




Com ja sabeu, el guanyador de la VIII Edició del Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català ha estat enguany Marc Moreno. La novel·la que ha merescut el guardó es titula Temps de rates i ja es pot trobar a totes les llibreries. Tinc moltes ganes de llegir-la, com us podeu imaginar. Però el meu post d'avui no vol ser tan literari com personal. L'ocasió s'ho mereix.   



Marc Moreno (Barcelona, 1977)  és periodista, escriptor, divulgador cultural i editor. El meu editor. Fundador fa quasi quatre anys de la petita (i alhora gran) editorial Llibres del Delicte, dedicada a la publicació i divulgació de la narrativa negra en llengua catalana, a la descoberta de nous autors que, en paraules del mateix Marc, es dediquessin a la negror de quilòmetre zero, ja ha tret al mercat 21 títols, el darrer signat per mi (El somriure de Darwin)Abans, em va fer confiança per tal que coordinés dues antologies de relats criminals escrits per dones (Elles també maten -2013- i Noves dames del crim- 2015) i va apostar fort l'any 2014, a ulls clucs, per la publicació de La dona de gris, la primera novel·la escrita per mi que abandonava els calaixos i sortia a la llum.

  

La meva relació amb en Marc Moreno és molt especial. Ens vam conèixer durant la primera edició del Festival Tiana Negra i de seguida vam congeniar. Ens ho vam passar molt bé, en aquella trobada, sense que cap dels dos no pogués imaginar tot allò que la vida, capriciosa de mena, ens tenia reservat.

Quan ell va decidir tirar endavant el projecte editorial, esperonat per les ganes d'emprendre aventures noves i de treballar per la literatura i la llengua catalanes, es va posar en contacte amb mi. Ens vam trobar a la Llibreria Laie (per sempre més el nostre despatx "oficial"). En Marc volia demanar-me l'opinió, preguntar-me què em semblava la seva idea. No cal dir que em vaig sentir molt afalagada. D'altra banda, la idea la vaig trobar fantàstica i el vaig animar a posar-la en marxa. 

D'ençà d'aleshores ens han succeït moltes, moltíssimes coses. Algunes molt agradables, D'altres, en una quantitat difícil d'entomar, absolutament terribles. Tanmateix, n'hi ha una que em fa molt feliç. La consolidació absoluta d'una preciosa amistat. Diuen que les persones que patim problemes ho tenim més fàcil per empatitzar amb altres persones que també en pateixen. No sé si és veritat, però intueixo que sí. En qualsevol cas, en Marc i jo complim la màxima, perquè hem après a ajudar-nos l'un a l'altre, a recolzar-nos sempre, a ser sincers, a ser feliços amb les mútues alegries i a compartir un munt de penes i de sentiments.

En Marc és, essencialment, una bona persona. Un lluitador, un treballador, un supervivent. Un home que no tira la tovallola i que no es deixa amilanar. Un tio valent. Sempre diu que jo formo part de Llibres del Delicte, una part de ple dret, perquè m'explica totes les coses i me les consulta. Això m'honora. Hem compartit hores i hores de cotxe, fent bolos per Catalunya per anar a vendre, molts cops, només dos o tres llibres. Però cada vegada amb la mateixa il·lusió, renovada i intacta. Rient, perdent-nos pels pobles, passant calor, fred, pluja i una boira terrible no fa gaires mesos, tornant de Lleida.


           
Com us podeu imaginar, no tinc paraules per descriure l'emoció que sento davant d'aquest premi que ha obtingut. És el més important de la novel·la negra en català, el tret de sortida del festival també amb més ressò i més internacional, la BCNegra. Un pas de gegant en la seva carrera com a escriptor, però sobretot una satisfacció que es mereixia com a persona, com a treballador per les nostres lletres, com a amic estimat. 

Saps de sobres que em sento absolutament partícip de la teva alegria, Marc. Espero de tot cor que això sigui només el començament d'un canvi de rumb a la teva vida. Salut, sobretot salut. I endavant les atxes, triomfador, que dels covards no se n'escriu la història.