Harlem Nocturne

dijous, 14 de gener del 2016

Si no pot ser “negra”... li direm “gris asfalt”






Tradicionalment, la història de la literatura, de l’art, de la música, en una paraula, la història de la cultura, és plena d’etiquetes i denominacions. Etiquetem les èpoques, els corrents, els estils, els gèneres, els subgèneres. Ho etiquetem i parcel·lem tot. Aquesta tendència té una raó de ser: ens fa sentir còmodes, ens fa creure que trepitgem camí segur, que dominem la situació. Les classificacions ens ajuden a reconèixer, a delimitar, a estudiar, a entendre. Tanmateix, de vegades resulten feixugues i excessivament restrictives. Això passa quan no s‘avenen a evolucionar, quan s’entesten a mantenir-se ancorades en interpretacions que, sovint a causa del pas del temps, ja no són del tot vàlides.
Darrerament, això està succeint amb l’etiqueta que fa referència a la novel·la “negra”. Des del purisme més estricte, hi ha veus que criden a l’ordre: per a ells, gran part dels llibres que es publiquen actualment no es poden considerar “negres”. Per què? Doncs perquè no respecten els cànons clàssics. No critico aquesta posició, però no puc amagar que la trobo un pèl immobilista. L’etiqueta “negra”, com totes, respon a una convenció epocal i contextual. No podem pretendre que les regles del joc continuïn inalterables durant dècades i dècades. Per a molts de nosaltres (estudiosos, escriptors, crítics, lectors) el “negre” de Hammett i Chandler (que sol emprar-se com a exemple paradigmàtic) és precisament això, “el negre dels clàssics”. Es tracta dels iniciadors, dels capdavanters, dels pares del tema. Els respectem, ens agraden, els venerem i lloem, però ja no ens funcionen (o no únicament) en ple segle XXI.
La resistència a acceptar els canvis és contumaç. Per això alguns escriptors ens trobem amb problemes. Hi ha un cert to desqualificador (entre cometes, que ningú no s’enfadi) quan algú va i et diu: “la teva novel·la no està malament, però... no és negra”. Ah! Vol dir que no segueix el cànon, la convenció, el lloc comú... i aleshores alguns ja no la contemplen amb el mateix interès. No és una cosa que jo m’inventi, m’ho han comentat moltíssims autors. De fet, la primera en encunyar un nou terme com a reacció a aquesta circumstància va ser l’escriptora Empar Fernández. Ella mateixa afirma que ho va fer com a resposta a tots aquells que, arran de la publicació de la seva novel·la La mujer que no bajó del avión (2014), li deien que no s’avenia amb els patrons establerts. En aquell moment, Fernández va promoure el terme ”gris asfalt”, que m’he permès la llibertat d’adoptar com a propi i de compartir en algunes trobades i conferències, tant acadèmiques com divulgatives, amb la aquiescència d’expertes tan prestigioses com la doctora Elena Losada.  
 
 
 
Darrerament, Empar Fernández també ho ha escrit: «Visto lo visto descartaríamos muchas obras que escapan a los estrictos cánones defendidos a primera sangre por alguns expertos obstinados en preservar las esencias de la negritud (...) y hemos empezado a referirnos a cierto tipo de novelas tremendamente oscuras como novelas “gris asfalto”» (Empar Fernández, “Lejos del negro absoluto”, Editanet, núm. 34, enero/marzo 2016).
Les novel·les “gris asfalt” posseeixen un vessant molt profund, ontològic, filosòfic fins i tot. No presenten interès pels ambients mafiosos, el narcotràfic o la mitificació sovint incomprensible del món de l’hampa. Ni tan sols el crim és absolutament imprescindible. Existeixen novel·les molt fosques sense crim o on el crim no n’és l’element central. No interessen tòpics tan esgotats com que hi hagi un mort a la primera pàgina o una acció “trepidant”, adjectiu tan gastat que ja no se sap exactament què vol dir. Les novel·les “gris asfalt” no solen incloure policies ni detectius (com a mínim com a protagonistes), no hi ha procediments policials ni seguiments de les investigacions. El que més importa, i que demostren clarament escriptors com Empar Fernández (a banda de la novel·la anteriorment citada podem parlar també de La última llamada, de 2015), Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes, de 2012, i Herències col·laterals, de 2014) o, amb tota modèstia, jo mateixa (La dona de gris, 2014), és recrear la realitat autèntica, aquella més apropada a nosaltres mateixos, aquella amb la qual ens podem identificar.
Interessen els personatges, per damunt de tot. Afrontar-los des de la seva interioritat, des de les seves contradiccions i flaqueses, des de la seva quotidianitat. Alerta: no estic parlant d’un enfocament costumista. El costumisme no té lloc ni en la novel·la “negra” ni en la novel·la “gris asfalt”. Estic parlant d’apropar-nos als nostres familiars, als nostres veïns, a la gent que ens envolta. Als seus cantons amagats, als seus patiments i dolors, als seus conflictes més tèrbols, per bé i per mal. La novel·la “gris asfalt” demostra que no ens calen psicòpates tocats de l’ala per generar intriga, descriure la maldat o assistir a la desintegració d’una societat dura i podrida. De fet, aquesta és una de les crítiques que fan els puristes, en considerar que és la novel·la canònica la que vertaderament explica la realitat social del moment. Potser sí, però no només. D’un bon relat “gris asfalt” supuren amb claredat les nafres socials, tant o més que amb les històries dels vips desaprensius dels telenotícies.



La novel·la “gris asfalt” és una narrativa d’antiherois, de perdedors, de gent enfrontada als seus fantasmes, d’atmosfera, de fatalisme, de personatges que de vegades es troben en el lloc equivocat en el moment equivocat. Parlem de crims entre amics, entre coneguts, entre familiars. Parlem de culpa, de revenja, de rancor, d’injustícia. Parlem de solitud, de necessitats, de la humanitat malmesa. Parlem, en definitiva, de tots nosaltres.     

Aclareix Empar Fernández en el mateix article abans esmentat: «Personalmente me interesa lo que ocurre entre el sofà, la mesa y la cama, lo que se esconde tras la apreciación de la vecina que afirma que el autor del delito es una buena persona y quiere mucho a sus hijos y a su mujer. El ámbito doméstico, familiar, laboral, de barriada, de vecindad. La novel·la “gris asfalto” no aborda temas como el crimen organizado o el espionaje industrial».
Tot això no significa que aquesta narrativa no pugui ser duríssima, sagnant, amb escenes molt fortes. De fet, és al contrari. Quan el conflicte el tenim a prop, quan la ficció s’acosta a la realitat que coneixem, resulta molt més terrible i difícil de pair. La gent del carrer, la majoria de nosaltres, difícilment se sent identificada amb un mafiós, amb un delinqüent professional o amb un polític corrupte. En canvi, ens deixa dolorosament estabornits saber que un nen ha estat mort damunt del seu llit durant setmanes i que els pares i els germans han conviscut amb ell i no han avisat ningú.
Alguns amants i defensors del “negre” estem una mica cansats de relats procedimentals (lloança de la policia inclosa) gairebé tots idèntics; de cròniques de l’actualitat més peremptòria que d’aquí a un temps no recordarà ningú; de novel·les que reprodueixen la corrupció dels banquers i dels polítics, casos que cada dia veiem a les notícies. Volem literatura atemporal i universal, volem històries humanes, volem ambients i personatges, atmosferes, barris i pulsions, volem la sang que ens envolta, no la sang artificial de gent que no té res a veure amb nosaltres. Volem, en una paraula, participar directament en la història. I no passa res, que ningú no s’enroqui en la terminologia. Per nosaltres, cap problema. Si no pot ser “negra”, li direm “gris asfalt”.