Harlem Nocturne

diumenge, 1 de desembre de 2013

Remor de serps, d’Agustí Vehí






Ja fa uns quants mesos, des que va sortir al setembre, que tinc damunt la taula la novel·la pòstuma d’Agustí Vehí, Remor de serps. Els mateixos mesos que la contemplo sense trobar  prou força per confegir-ne la ressenya, la qual havia emparaulat amb en Bernat Puigtobella de Núvol i que, evidentment, volia penjar en aquest meu bloc. Ho he anat posposant, ajornant, dilatant en el temps. No sabia què dir ni com començar, però, sobretot, no sabia si seria capaç de posar-me a escriure sense passar una molt mala estona. Evidentment, no m’equivocava. Avui m’he decidit. I ara que hi sóc, sento el dolor a flor de pell, intacte, com si l’Agustí hagués marxat ahir mateix.
No he llegit la versió publicada per Crims.cat i de moment no ho faré. Continuo sense veure-m’hi amb cor. Però això no importa, perquè jo ja fa molt temps que vaig gaudir de la novel·la. Com acostumava a fer, l’Agustí em va enviar l’original encara verge, sense correccions ni intermediaris, tal com havia sorgit de la seva ploma. Sempre em distingia amb aquest privilegi, amb aquest honor, perquè volia saber la meva opinió sincera.



No vaig ser a temps de dir-li què en pensava, d’aquesta història negra ambientada al París de 1940, quan la Segona Guerra Mundial assolava el món i els alemanys eren a punt d’envair la capital francesa. Només vaig poder transmetre-li, a través de la seva esposa Marie, que la trama m’havia atrapat des del començament. Després, la infame malaltia va començar a avançar de pressa i ja no en vam parlar. Sempre m’ha quedat dins la recança de no haver-ho fet, perquè sé que l’Agustí es posava molt content quan jo li feia arribar les meves impressions.
No vaig poder dir-li que Remor de serps és un text imaginatiu i trepidant, molt ben ambientat (recordeu que ell era Doctor en Història). Una novel·la de crims, policies, soldats, nazis i feixistes que, malgrat succeir en un període tan dur com el de la Guerra Mundial, en molts moments feia somriure (i riure) a l’enganxat lector. No vaig poder explicar-li que la novel·la resultava excessivament tendra per al meu gust, perquè la bonhomia de l’autor es detectava en cada línia, en cada paràgraf, en cada personatge. No vaig poder cridar-li: home, posa-hi més mala llet, que ets un romàntic, tio!   
No vaig poder, perquè no hi era. Ja no hi era. Per això tampoc no puc, ara mateix, continuar endavant amb aquesta ressenya. No sé com afrontar-la. Només us recomano vivament la lectura de Remor de serps. I no perquè, com totes les seves, l’obra s’ho valgui, sinó també com a homenatge, com a comiat, com a reconeixement. L’Agustí era un home jove, que encara tenia moltes coses a dir, molts textos a escriure, molta saviesa a aportar. Un autor intel·ligent, culte, un gran amic, una bona persona. Llegiu-lo i m’entendreu.
Vull dedicar aquest text a la seva família, que sé que el troben molt a faltar. Perquè la vida és injusta i sempre s’endu els millors. Per a vosaltres: Marie, Mireia, Laia, Pau, Benja, Nico. Sempre, sempre el recordarem.       

 
 

9 comentaris:

Emili Gil ha dit...

Moltes gràcies per la ressenya, Anna Maria. L'Agustí, des d'alguna banda, segur que ho sent i ho agraeix. La feina ben feta no té fronteres.

Emili Gil

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Emili. Tinc un nus a la gola, no t'enganyaré. Un petonàs.

Jordi Canals ha dit...

Un molt bon escrit Anna que segur l’Agustí t’agrairà. Una abraçada !

Anònim ha dit...

Tens raó Anna, la vida és tan injusta que a vegades falten ànims per tirar endavant, però persones com tu ajuden a fer-ho.
No deixaré de llegir Remor de serps.

Àngels F.

Anònim ha dit...

Traspua tanta tendresa el teu escrit que crec que tothom ha de llegir aquest llibre...per el record d'aquest home bo...
Gràcies Anna, per ser com ets, tan autèntica!
Tura

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Faré tot el que pugui per aconseguir la noveŀla. L'Agustí es mereix, com a escriptor i com a persona, seguir viu en els lectors. Una abraçada ben tendra, Potatito.

Gemma ha dit...

Ai les recances.... però espero que d'alguna manera l'hi arribin les bones bibracions de tots plegats .

Lluís Bosch ha dit...

L'he llegida fa ben poc, i li he trobat moltes coses que me'l fan proper. Algun cop s'ha dit que -curiosament- la seva novel·la i "Aire brut" tenen punts en comú, i és cert. Té una arrencada poderosa i cinematogràfica que en algun instant em recorda "Beltenebros", tot i que Vehí parla d'altres coses. El taller-vivenda de l'anarquista català refugiat a París em va emocionar.

Teresa ha dit...

Per res del món em perdria aquesta novel·la. Com diu l'Emili, allà on sigui l'Agustí -que hi és- somriu en llegir les teves paraules. Llegint-les, s'intueix la connexió que tens amb ell.
Petonets, Anna... Ànims!