Harlem Nocturne

dilluns, 13 de maig de 2013

Katalepsis, de Maria Carme Roca





Tots nosaltres guardem records de la infantesa que se’ns han quedat gravats. Alguns poden ser anecdòtics, fins i tot intranscendents, però es resisteixen a marxar per més anys que passin. Suposo que es tracta de coses que, en el moment de produir-se, ens van impactar per un motiu o per un altre. Jo era una nena molt imaginativa i molt impressionable i, a més, sempre he gaudit per bé i per mal de molt bona memòria. Per tant, els records d’aquesta mena se m’acumulen també per bé i per mal amb insistència. 

Recordo com si fos ahir un programa de ràdio. Era de nit, hi havia un silenci absolut a casa meva i la veu imponent de Narciso Ibáñez Menta llegia magistralment un relat terrible d’Edgar Allan Poe. En aquells instants, jo no sabia qui era Edgar Allan Poe, com tampoc no coneixia el nom del relat. Tanmateix, sí que sóc capaç de reviure a la perfecció el calfred que em va recórrer la columna vertebral quan vaig sentir el desenllaç de la història. No la vaig poder oblidar (i em sembla que aquella nit tampoc no vaig poder dormir) i de fet no vaig parar fins que en vaig descobrir el títol. Evidentment, parlo de L’enterrament prematur. Aquest i les pel·lícules de sèrie B de Vincent Price van ser el meu primer contacte amb el mestre Poe.     

No és estrany, per tant, que em sentís extraordinàriament motivada quan arribà a les meves mans Katalepsis, la darrera novel·la de Maria Carme Roca, guanyadora del Premi Joaquim Ruyra 2012. Per acabar-ho d’adobar, obro la primera pàgina i topo de nassos amb una citació que m’envia, sense contemplacions, al pou del record... 

Es pot afirmar amb certesa que cap fet és tan propici per causar el grau màxim d’aflicció física i mental com l’enterrament previ a la mort.

Buah. Poe. El gran Poe. Allò no podia començar millor.


Maria Carme Roca ha escrit una novel·la original i singular que, tanmateix, recupera un dels motius clàssics del terror literari i cinematogràfic. Un motiu que encara cueja en moltes sèries de televisió (és una de les situacions típiques quan apareixen psicòpates de manual). Evidentment, m’estic referint a la por ancestral de l’home a ser enterrat viu. És un tema recurrent que trobem en molts relats vuitcentistes (no debades l’autora inclou també encertades citacions de Dumas i Dickens). 

D’altra banda, a la narrativa del xix també hi sovinteja un altre dels temes de la nostra novel·la: l’al·lusió a les malalties nervioses, a la dita bogeria, als problemes mentals. I és que, tradicionalment, l’ésser humà sempre ha intentat cercar explicacions a allò que no pot comprendre. Quan no les ha trobat, ho ha sublimat a través de la literatura i de l’art. És aquest el cas de la catalèpsia, una malaltia aterridora, molt poc coneguda i que, com poques, pot posar els pèls de punta al més valent. Així ho remarca l’autoritzada veu del mestre del terror en el seu magnífic enterrament prematur.  

La novel·la s’inclou dins la narrativa juvenil. Evidentment, és així. Està pensada per atreure un lector jove. Tanmateix, jo trencaré novament una llança a favor de la dissolució de les etiquetes. Perquè si ens quedem amb aquesta catalogació, potser no llegirem mai Katalepsis. I serà una llàstima, ja que us asseguro que la novel·la pot ajustar-se perfectament a les expectatives d’un públic adult. De fet, jo encara diria més. Malgrat l’embolcall retòric amè, lleuger i entenedor, tenim entre les mans una novel·la negríssima.

No us penso avançar la trama. Només diré que l’autora recrea amb intel·ligència una situació habitual en l’entorn adolescent: les insensateses que es poden cometre a certes edats sense pensar en les conseqüències. En aquest cas, es tracta d’insensateses molt perilloses, vinculades a una malaltia tan greu com la catalèpsia, que un dels personatges pateix. A partir d’aquí, assistim a una ben travada ficció que ens manté amb l’ai al cor i que indaga, sense falses moralines ni desenllaços novel·lescos, en la problemàtica del jovent actual. El coqueteig amb les drogues, els conflictes amb la família i els professors, les primeres vel·leïtats amoroses, les relacions amb els companys... En definitiva, el viatge iniciàtic que a tots nosaltres, irremissiblement, ens toca viure. 




M’ha agradat molt que Maria Carme Roca no hagi caigut en posicions paternalistes. Que no hagi intentat assuavir amb draps calents les dures situacions que la novel·la recrea. Sense caure en la sordidesa, ha estat capaç de descriure la presència de la mort amb naturalitat, com un element inevitable de la nostra vida quotidiana.   

Per acabar, vull destacar dues coses. D’una banda, l’adequació del registre lingüístic. Felicito l’autora per haver sabut reflectir amb tanta versemblança la parla del jovent. D’una altra, l’encert del final. La novel·la té un desenllaç immediat, a curt termini, i un desenllaç aplaçat en el temps, absolutament lògic i necessari. 

Altament recomanable, negrots.





16 comentaris:

Gemma ha dit...

M'encanta la Maria Carme Roca, però aquest llibre no sóc capaç de llegir-lo, no podria avançar ni una línia . Gràcies per la ressenya, segur que ella n'estarà molt contenta.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Et tanques portes tu mateixa. No fa gens de por ni de fàstic ni res. Pensa que és per a joves i, per tant, ha de ser suportable per a ells. Crec que sense llegir-lo no ho pots saber.

Jordi Canals ha dit...

M’he llegit amb interès la teva crònica. Maria Carme Roca és una escriptora que m’agrada. M’apunto la novel•la a la llista de no oblidar-ne la compra.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ja havia llegit sobre la noveŀla i em semblava molt interessant. Ara, després de llegir la teva ressenya, tinc encara més ganes de llegir-la. Apuntada!

Anònim ha dit...

Doncs jo si que la compraré, la teva ressenya m'agradat i ja tinc ganes de llegir-la.
Gràcies Anna!
Tura

Anònim ha dit...

En fi... l'hauré de posar a la llista oi?... que llarga s'esta fent... I ara estas llegint un altre llibre que també "promet"... Ai!!!
Gràcies, Anna Maria.


MARTA VALLS

Anònim ha dit...

Jo també l'havia escoltat el Narciso Ibañez Menta, m'agradava molt!

Devant, la teva resenya, la novel.la segur, que es molt bona, el títol es terrorific!

Carme Luis

Maria Teresa Galan ha dit...

Has fet una ressenya esplèndida, Anna Maria. I ja tinc ganes de comprar la novel·la malgrat l'estiba de llibres que tinc per llegir. El tema de Katalepsis m'interessa molt, a més, Maria Carme Roca m'agrada, encara que sigui per joves.

Manel Aljama ha dit...

Una ressenya ben complerta! Estic d'acord amb tot el que dius, en especial les etiquetes. Això, se m'havia passat:

"Sense caure en la sordidesa, ha estat capaç de descriure la presència de la mort amb naturalitat, com un element inevitable de la nostra vida quotidiana. "

Elies ha dit...

Mmmmm....ja em venen ganes de llegir-la! Gràcies Anna maria.

Ester Camps ha dit...

Moltes gràcies guapissima, has fet una ressenya molt interessant, ja tinc ganes de comprar.lo. Abraçada

Anònim ha dit...

Encara que vagi contra els meus principis, (tothom sap que el meu desig gens secret és que morin l'ànec i el gat)no puc evitar afirmar que és una gran novel·la, rotunda i brillant i que, Gemma, faràs molt bé de fer-li cas a l'Anna Maria, oblidar les prevencions i llegir-la, Veuràs com, no només avançaràs una línia, la devoraràs amb ganes.
Jordi Cervera

Teresa ha dit...

Fa temps que vaig veure una sèrie sobre la vida d'Allan Poe, i em va impressionar molt. A mi també m'agrada.
Sí que m'han vingut ganes de llegir el llibre; de fet ja el títol m'impulsa a agafar-lo!
Gràcies, Anna!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris. I a tu, Jordi Cervera, que no et passi res. Si l'ànec i el gat pateixen algun mal, serà culpa teva!

Nora ha dit...

Hola! No hi he parlat mai per aquí però... aquí estic! El meu comentari va des del punt de vista d'una adolescent de 15 anys, que són els que tinc. Aquesta lectura ens ha sigut portada a les aules per fer un examen sobre la literatura d'avui dia i per tant l'he agut de llegir. El comentari que menciones sobre la parla de la joventut... en absolut! No s'asembla en re, però és un bon intent.... l'autora va vindre a fer una xerrada i és una escritora que té un vocabulari i una manera de parlar que enganxa a la primera, el llibre en canvi és una mica... no ho se expressar, en resum que li falta contingut! Al principi es avorrit tot i que després va enganxant però he de admetre que com a llibre de classe no està malament però si fos per voluntad pròpia... ni morta i això que sóc una gran lectora! Espero la teva opinió de tornada!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies, Nora, per escriure aquí. Això de la parla que dius, no ho puc discutir. Jo ja tinc molts més anys i m'ha semblat creïble, però no puc assegurar res.
El que m'estranya una mica és això que dius que li falta contingut. Què vols dir? Quin tipus de contingut? M'interessa molt la teva opinió. Ja ens ho diràs.
I quan comentes que per gust no l'hauries llegit, què vols dir? T'ha fet angúnia el tema, t'ha fet por? T'ha semblat desagradable perquè parlava de la mort? Ja ens ho diràs.
Una forta abraçada i encantada!