Harlem Nocturne

dimarts, 18 de setembre de 2012

El crit de l'òliba, de Patricia Highsmith



El crit de l’òliba és una interessant novel·la que Patricia Highsmith va publicar l’any 1962 i que ara ha recuperat, en català, la Negra de La Magrana. Com tota la narrativa de Highsmith, es tracta d’un llibre potent i personal, profund i intel·ligent, que sobrepassa els límits del gènere. No hi ha dubte, a aquestes alçades, que Highsmith ha esdevingut un clàssic del xx, una escriptora que ha reflectit com ningú, des del suspens de les més angoixants atmosferes, els racons més foscos de l’ànima humana.
D’ella havia escrit Graham Greene: "Ha creat un món original, tancat, irracional i opressiu dins del qual ens hi introduïm amb un sentiment personal de perill i gairebé a contracor, perquè tenim al davant un plaer que es barreja amb un calfred". És exactament això. El lector s’enfronta a Highsmith (evoco amb claredat aquesta sensació en relació amb els seus relats breus i a la nissaga de Ripley) amb una mescla de fascinació i rebuig, com aquelles vegades que ens tapem els ulls davant d’una pel·lícula però separem els dits. No podem suportar una seqüència que, alhora, ens està subjugant.


Tradicionalment, la narrativa de Highsmith ha estat etiquetada com a “novel·la psicològica”. A mesura que passa el temps, aquestes etiquetes em semblen cada cop més borroses i més imprecises. Tanmateix, és innegable que l’autora mostra, al llarg de tota la seva producció, una decidida voluntat d’indagar en els mecanismes de la psique humana. Els límits entre la follia i el seny, entre la moralitat i l’amoralitat, entre la suposada “normalitat” o “anormalitat” del comportament humà són els materials que nodreixen les seves novel·les.
La biografia de Patricia Highsmith ens revela un personatge torturat i difícil, marcat per molts problemes familiars a la infantesa, que va desenvolupar un gran interès envers l’estudi de la psicologia clínica. La seva curiositat per aquest camp científic ha quedat sens dubte plasmada en el paper. Les seves novel·les sempre semblen un experiment, una enorme interrogació. Highsmith planteja un capteniment humà dur, incomprensible i amoral que, com a lectors, sovint ens desconcerta. En realitat, res no se salva. L’autora no té cap confiança en la nostra espècie, ni individualment ni col·lectiva. Cap simpatia, cap commiseració. Tanmateix, mai no judica. El seu comportament com a narradora és escrupolosament asèptic. És un testimoni. Només un testimoni. Tot i que en ocasions ens fa participar dels esdeveniments des del punt de vista de cada un dels personatges, el lector mai no arriba a copsar del tot els impulsos que els impel·leixen a actuar d’una manera determinada. Repeteixo: és un pur experiment, que ens desassossega i ens colpeix.  
Aquest és el mecanisme que també trobem a El crit de l’òliba. Un home recentment divorciat, solitari i deprimit, cau en el parany d’espiar per la finestra una noia jove. Així arrenca la novel·la. A partir d’aquest plantejament, es produiran un seguit d’esdeveniments que ens abocaran al món clos i asfixiant de cinc estranys personatges. Passaran moltes coses, però gairebé totes escaparan a la lògica establerta. Highsmith torna a muntar un curiós experiment. El lector se sent gairebé com un assetjador més, igual que el protagonista. Com un espia que mira per un forat sense poder intervenir, sense entendre, sense compartir. El distanciament és brutal i fascinant, perquè, contradictòriament, ens manté enganxats de manera inevitable. Tret del personatge secundari del metge, que serveix de contrapunt a la baixesa moral imperant, no podem identificar-nos amb ningú, no ens pot agradar ningú, no ens podem posar del cantó de ningú. Només descobrim personalitats tòxiques, gent que es guia pels instints més primaris, absència d’ètica, manca d’implicació.  

Amb tot, la novel·la és molt més que això. Highsmith fa una crítica ferotge de la societat americana, en especial dels habitants de les petites ciutats, on regnen la tafaneria i els prejudicis. I de la policia, inoperant, anòmala, gairebé absurda en el seu paper.
Però, per damunt de tot, El crit de l’òliba ho porta inscrit en el títol s’ocupa d’una altra qüestió. Highsmith estableix amb el lector, des del nivell de lectura més profund de la novel·la, un diàleg reflexiu al voltant d’un dels temes cabdals de la literatura universal: la mort. La mort que fascina Jenny, la protagonista, i que la crida amb veu potent. La mort, que gairebé es personalitza sense que ell pugui evitar-ho en el personatge de Robert Forester. Em pregunto fins a quin punt Patricia Highsmith també fa referència al destí, al determinisme. Qui som? Què podem fer per canviar les coses? Decidim de veritat quelcom sobre nosaltres mateixos? No ho sé. Llanço, per si algú de vosaltres ha llegit la novel·la, aquesta reflexió al vent.
Com a curiositat us volia comentar que El crit de l’òliba va donar lloc a una pel·lícula, Le cri du hibou, dirigida per Claude Chabrol i estrenada el 1987. I també constatar, potser per desdramatitzar una mica aquesta ressenya, que, durant la lectura, he comprovat amb estupefacció el canvi descomunal sofert per la nostra manera de viure des de 1962. Sense ordinadors, Internet, telèfons mòbils i proves d’ADN, tot era extraordinàriament més complicat.
Fins aviat, negrots.  

13 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Fa molt bona pinta, me l'apunto

Jaume Benavente ha dit...

Magnífica ressenya sobre una de les millors i enigmàtiques escriptores del segle XX. En el seu moment, vaig llegir la quasi totalitat de l’obra de la Patricia Higsmith i per a mi continua sent un referent pel que fa a la novel•la negra diguem-ne psicològica. Conservo els seus llibres com un petit tresor.
Jaume Benavente

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Jaume, pel teu comentari. Efectivament, pensem igual.

Lluís Bosch ha dit...

Que bona que és la Patrícia, mare meva! El que no sabia (i és greu, perquè sóc un fan del Chabrol) és que l'hagués adaptada al cinema. Buscaré de seguida aquesta pel·li.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

No sé si la tinc a casa. Ho mirarè. La Highsmith era una escriptora excepcional, amb un punt d'amoralitat que feia les seves obres més atractives.
Per cert, estic llegint un llibre que no m'acava de fer el pes, Ja t'ho dire per missatge personal.

Maria ha dit...

No recordo haver-la llegit. Bona notícia, poder afegir una Highsmith a la llista de per-llegir! (Passo l'estona amb Deuils de miel, de Thilliez, una mica passat de rosca ell.)

Jordi Canals ha dit...

Gràcies per la teva crònica Anna Maria.

Anònim ha dit...

Patri Cia

Al llegir aquest paràgraf, m'ha vingut al cap la peli "Mystic River"d'en Clint Eastwood.

"Amb tot, la novel·la és molt més que això. Highsmith fa una crítica ferotge de la societat americana, en especial dels habitants de les petites ciutats, on regnen la tafaneria i els prejudicis. I de la policia, inoperant, anòmala, gairebé absurda en el seu paper."

Molt bona la descripció del punt de l'enfoc que fa l'autora de la història de la novel·la.

Em quedo amb la curiositat de llegir-la pels motius temporals en què està ubicada, l'any 1962.

Gràcies per la teva ressenya, Anna. : )

Gemma ha dit...

Mai podré arribar a llegir tantes i tantes coses. :(

Anònim ha dit...

Bona ressenya, com totes; crec que tinc aquesta novel.la, la buscaré i també la pel.licula; sempre és interessant fer la comparació. Bona nit Anna, agraïda, Tura.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tal com era d'esperar: ressenya excel.lent! Per cansada que estigui, les teves ressenyes em mantenen absolutament concentrada en la seva lectura.

Teresa ha dit...

Bona nit! M'apunto al comentari de la Shaudin i al de la Gemma! Però queda apuntada i en llista d'espera... m'han vingut unes ganes irreprimibles de llegir-la!
Gràcies! Una abraçada!

Toni ha dit...

Una novel·la inquietant, torbadora. És impossible deixar-la. La vaig llegir fa vora 20 anys i em va impressionar. A partir d'aquell moment vaig començar a seguir l'obra de Higshmith. Una ressenya vibrant, d'una altra banda.