Harlem Nocturne

dilluns, 21 de desembre del 2009

L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde

La teoria literària de la recepció, que estudia la rebuda de la literatura des del punt de vista de la societat i del lector, va encunyar el concepte que coneixem com "horitzó d'expectatives". Segons aquesta idea, cada època i cada lector posseeixen un horitzó d'expectatives determinat, el qual té a veure amb els gustos personals, els valors, les modes, els coneixements i les aspiracions. Una obra s'acosta més o menys a aquest horitzó en un moment concret o en un lector concret. Això explica de vegades l'èxit desmesurat d'un llibre o el seu fracàs estrepitós. Ha estat sorprenent com s'han produït al llarg del temps desplaçaments curiosos. Robinson Crusoe i Els viatges de Gulliver foren a la seva època dues novel·les amb una profunda càrrega crítica, rupturistes, de denúncia. I, decididament, adreçades als adults. Van causar força enrenou. Posteriorment, el canvi d'horitzó del lector i de la societat les ha relegades a l'àmbit de la literatura juvenil.
En les meves indagacions literàries, també he descobert un altre fenomen relacionat amb la recepció. Em refereixo al fet que certes obres esdevenen extraordinàriament famoses, conegudes arreu i sobre les quals qualsevol lector mitjà s'atreveria a opinar.
Sóc conscient que altres disciplines/invents (cinema, còmic, televisió) han influit poderosament en el procés que ara esmentaré. Tanmateix, em sembla que no podem negar l'existència d'un munt de títols, de vàlua contrastada, l'autor dels quals el gran públic pràcticament no coneix. Aquest és, si no m'erro, el cas de Frankenstein, que vam comentar recentment; d'El geperut de Notre Dame, Els tres mosqueters o Moby Dick, per posar només alguns petits exemples. Molt em temo que una circumstància similar envolta les grans històries sorgides de la ploma de Robert Louis Stevenson (1850-1894).
Ja sé, negrots, que els lectors d'aquest bloc sou gent preparada. Per tant, tots esteu pensant que m'equivoco i que coneixeu perfectament qui va escriure aquestes obres. Però jo, tossuda que tossuda, no m'hi jugaria gaire res en una enquesta de carrer. Tothom coneix L'illa del tresor i L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, però no sé quanta gent superaria la pregunta del milió.
La introducció em serveix per referir-me al darrer títol que acabo de citar, que el meu amic Yves ha llegit després de Dorian Grey i que m'ha semblat que era una altra assignatura pendent en aquest bloc.
Una novel·la del gènere fantàstic i de terror tan important no podia passar més temps allunyada d'aquí. L'argument tothom el sap, no paga la pena explicar-lo. Ara bé, des de l'hermenèutica senzilla d'aquest breu article, val a dir que estem parlant d'un magnífic i original relat sobre la dualitat de l'home, la coexistència en el seu interior del bé i del mal, els límits ètics de la ciència i el desdoblament de la personalitat. Recursos molt rendibles actualment en la literatura i el cinema (transtorns de personalitat múltiple, esquizofrènia, medicaments perillosos, drogoaddicció) tenen la seva arrancada en l'obra de Stevenson.
Evidentment, se n'han fet un munt d'estudis i d'interpretacions. A banda de la qualitat literària i del crescendo d'intriga que culmina amb el recurs fascinant de les cartes, personalment em subjuga (també em passa de vegades amb Jules Verne) com s'avança l'autor a teories que havien d'arribar dècades després. La psicoanàlisi no havia aparegut, les pulsions sexuals, agressives, desdoblades, ferotges, encara no estaven científicament descrites. Però el geni de Stevenson ens hi endinsa amb la mateixa naturalitat amb què, de la mà de Mr. Hyde, ens guia per les terribles ombres del Londres més obscur. Les descripcions són fantàstiques, evocadores de la brutícia i la foscor de la ciutat i, simultàniament, de la naturalesa humana.

No vull ni puc afegir res més. Seria excessiu per a un bloc. Però, de qualsevol manera, la recomanació és ben clara. També voldria que la reflexió de l'inici resultés útil per a algun tipus de debat. Què en penseu de tot plegat? Ja me'n direu quelcom i, de cara a aquestes festes, no deixeu de proposar-vos la lectura o la relectura de L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Ni tan sols no és un text massa llarg. La història de la literatura universal ens ofereix de tot. Què més podem demanar?

6 comentaris:

Elies ha dit...

Jo només he llegit una versió simplificada en anglès, a banda, òbviament, d'haver vist tot un regitzell de pel·lícules de totes les factures.
Pel que fa a l'intenció de l'obra, crec que tracta de fer-nos veure la maldat que pot haver dins de l'ésser humà si a més es torça de la rectitud moral de l'època. No en va la seva infantesa va estar marcada per l'estricta moralitat i valors religiosos de la seva família tradicional escocesa i en particular del seu pare.

Llaudal ha dit...

Justament per aquestes festes? Serà per allò del contrast? Rellegiré algun capítol de cap al final per sintonitzar amb el teu blog.
Et felicito pel comentari sobre tot per la relació que hi estableixes amb l'inconscient i la psicoanàlisi. Puc afegir-hi alguna dada? La ciència reacciona a la "claretat" de la Il.lustració gratant en la part obscura i no-racional, igual com la literatura romàntica ho havia fet abans. Quan apareix el DJ&MH Freud té 30 anys i obre la seva clínica. En l'àmbit filosòfic surt també el primer llibre que té la paraula inconscient en el títol (d'Eduard_von_Hartmann)i Nietzsche, que usa també el concepte d'inconscient, furga en la foscor, la foscor d'un passat reelaborat, per trobar l'orígen del Bé i del Mal (1886). He buscat aquestes dades a partir del teu estimulant comentari.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots dos. Narcís, m'interessa particularment (i t'ho agraeixo) que algú que hi entén trobi estimulant i interessant el meu modest article.
Ja sabeu que aquests articles només són retalls, pinzellades, aproximacions. No pot ser d'una altra manera si no vull que el bloc esdevingui un rotlle pesat i massa feixuc.
De qualsevol manera, m'agradaria molt poder crear un debat, però continua havent molta gent que em fa els comentaris en persona o per correu i no deixa res escrit aquí.
Potser encara ens falta una certa cultura blocaire.
Una abraçada i novament gràcies als fidels com vosaltres.
Anna

Anònim ha dit...

Hola; a la wikipedia he trobat això:
1920. Película EE.UU. Dr Jekyll and Mr Hyde (1920) Dirigido por John S. Robertson. Las más famosas de las adaptaciones mudas de la obra, protagonizada por John Barrymore . El argumento sigue la versión Sullivan de 1887, con algunos elementos de El retrato de Dorian Gray.

Quines casualitats, no?
La veritat és que haver-los llegit un després de l'altre ja em va fer veure algunes similituds, potser coincidències, potser no...
M'ha agradat molt; tot i que no es queda als meus llocs dels preferits...
Yves

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, crec que tenen coses en comú i que no són del tot casuals.
Tampoc no és un dels meus llibres preferits de la vida. De fet, "El diablo en la botella" (perdona que escrigui el títol en castellà, però és la versió que tinc i no sé com s'ha intitulat en la traducció catalana), m'agrada més, potser perquè no és tan conegut.
Tanmateix, quan te'l vaig recomanar (tot i que m'agrada, que consti) era perquè crec que és de lectura obligada. Com tot un seguit de clàssics que, precisament per ser tan famosos i precisament per tot el tema de la recepció que apunto en l'article, la gent de lletres, els filòlegs i amants de la literatura, hem d'haver llegir. Han de formar part del nostre bagatge, perquè d'alguna manera, si no, estem una mica coixos. I no es pot permetre que la nostra coneixença sigui a través del cinema o d'un còmic. Ha de ser directament en la font.
Una abraçada, Yves, i perdona tanta intromissió en la teva llista lectora.

Maurici ha dit...

A Stevenson no només li hauria d'agrair les grans estones que m'ha fet passat amb el seus llibres, sinó també el fet d'haver estat la font d'inspiració del conte amb el que vaig guanyar el meu primer premi: La síndrome Hyde .

Encantat d'haver conegut aquest blog. N'estic fent una immersió des des les profunditats...

A reveure!