Harlem Nocturne

dimarts, 21 de novembre de 2017

Una altra antologia on hi sóc: "Tiempos negros"



Tinc el plaer d'anunciar-vos l'aparició d'una altra antologia col·lectiva on enguany he tingut l'honor de participar (i ja en van 4!). Aquesta és en castellà i la publica ni més ni menys que l'Editorial Siruela. Es titula Tiempos negros i l'ha coordinat Ernesto Mallo. El meu relat, que tanca el volum -just darrere del de Petros Márkaris (sí, sí, heu llegit bé)- es titula Mala lluvia. Té una característica especial, perquè passa en el segle XXII i posseeix una dimensió clarament distòpica. Feia molt de temps que em seduïa escriure en aquest sentit i quan Ernesto Mallo va contactar amb mi i em va dir que la gràcia era que cada relat estigués ambientat en una època diferent (del passat, del present o del futur) no m'ho vaig pensar dues vegades. 

Com podeu veure, els noms dels meus companys de viatge són impressionants. Per tant, no puc estar més satisfeta. Tot seguit us deixo la llista. Espero que ens acompanyeu en aquesta aventura. Que bé que la narrativa breu tingui cada vegada més plataformes per expressar-se i més testimonis publicats. 

Un bon regal de Nadal i Reis, negrots. 

Alicia Giménez-Bartlett
Jenn Díaz
Lorenzo Silva
Alexis Ravelo
Eduardo Berti
Ernesto Mallo
Patrícia Soler-Beltran
Cristina Fallaràs
Bernardo Fernández
Paco Ignacio Taibo II
Pablo de Santis
Espido Freire
Petros Márkaris
Anna Maria Villalonga



diumenge, 19 de novembre de 2017

Alfabet de futur, d'Esperança Camps




Benvolguts negrots, avui us porto una nova novel·la d'Esperança Camps, Alfabet de futur. Un títol preciós per a un llibre breu, de molt agradable lectura, que representa la primera incursió de l'autora menorquina en el gènere juvenil. 

Segons ella ha manifestat, li ha resultat bastant difícil d'escriure. M'ho puc creure, perquè habitualment conrea un nivell de prosa i d'elaboració retòrica elevat i complex, de manera que les seves incerteses respecte a la confecció d'un text per a un públic jove em semblen lògiques. Jo diria que se n'ha sortit, malgrat que això només ho poden afirmar els joves que llegeixin la novel·la. En canvi, sí que estic segura que un lector adult també s'ho passarà molt bé. 




En qualsevol cas, hi ha un fet incontrovertible. Esperança Camps no pot deixar de ser Esperança Camps. O sigui: Genio y figura. Alfabet de futur no ens presenta una història banal ni un joc narratiu banal. La metaficció marca de la casa hi té un paper destacat (el recurs del somni, la història dins la història), així com el joc amb les paraules, amb el seu sentit i la seva sonoritat, l'exaltació del plaer del ritme dels mots.

Publico la ressenya en aquest bloc perquè la novel·la conté una trama policíaca, amb la seva crítica social i tot plegat: la joveneta protagonista que s'imagina resolent un cas d'assassinat que s'ha produït de debò a la seva ciutat. La família, els amics, el primer amor. Tot això ho trobem a Alfabet de futur, un llibre que us podeu plantejar regalar aquestes festes si teniu algun adolescent a prop. Jo ja l'he comprat per a la meva neboda. I el té dedicat i tot. 

Feliç tarda de diumenge, negrots.        


dimecres, 15 de novembre de 2017

L'anunci d'una antologia genial: Terra de crims





Suposo que recordareu el volum intitulat Els crims nostrats que va publicar Edicions Xandri l'any 2015 i en el qual vaig tenir la sort de participar amb el meu relat Errare humanum est (si us ve de gust, el podeu escoltar llegit en veu alta AQUÍ). Doncs ara, com que els negrots som així de cabuts, Edicions Xandri hi ha tornat. De nou ha fet una antologia criminal, plena de motius catalanístics com a reclam dels relats, que aquest cop s'intitula Terra de crims.

No puc estar més satisfeta que hagin tornat a comptar amb mi. Si en el primer volum em va tocar el motiu "Seny i rauxa" (d'on va sortir Errare humanum est), ara participo amb un tema molt més compromès, sobretot en els temps que corren. Es tracta, ni més ni menys, que de "La senyera". Ehem. Poca broma, com us podeu imaginar. L'he resolt com he pogut, amb un relat de nom Un tros de drap, que espero que us agradi quan el llegiu.    

En aquesta ocasió, els meus companys de viatge literari són:

Ignasi Bea
Irene Solanich
Quim Cruselles
Tura Soler
Mariona Isern
Carles Mentuy
David Comuñas
Judith Vives
JR Armadàs (il capo i editor)

En breu anireu sabent coses de les presentacions. El debut serà a Sant Cugat el dia 24, on per desgràcia no hi podré ser. Però aviat hi haurà una presentació a Barcelona i després un tour mundial com Déu mana. 

Estic molt contenta, la veritat. Així que aneu prenent nota, negrots. 

Que ara comença el Mambo! 




dilluns, 13 de novembre de 2017

El mal que m'habita, de Pasqual Alapont




Amb la feinada que tinc, en gran part vinculada a l'Any Pedrolo (tot i que no només, evidentment), no disposo de temps per escriure les ressenyes com a mi m'agrada: detallades, treballades i al meu nivell d'exigència propi. No obstant això, tampoc no puc deixar de comentar, encara que sigui breument, els llibres que valen la pena. Sento que no m'ho podria perdonar. Per això avui us recomano vivament la lectura d'El mal que m'habita, de Pasqual Alapont, darrer premi València Alfons el Magnànim de Narrativa.   

El mal que m'habita és una ficció engolidora, una teranyina de misteris familiars que es va desgranant de mica en mica en la consulta de la psiquiatra protagonista, Laura, mentre tracta d'una mena de brot psicòtic un cosí del seu exmarit. El punt de partida no és original, de fet es tracta d'un lloc comú del gènere d'intriga: de bojos i de psiquiatres en tenim un munt a la història de la literatura i del cinema. Tanmateix, el plantejament, el fluir de la història, el final que impacta, la versemblança dels personatges i la intel·ligència i rigor del text captiven des de la primera pàgina.

Tot llegint la novel·la, el món recreat esdevé d'una coherència indubtable, sobretot pel que fa a l'aprofundiment en la psicologia dels personatges, en el seu interior més pregon. Confesso amb un cert rubor que no coneixia Pasqual Alapont, però a partir d'ara s'ha convertit en un autor que mai més no permetré que em passi per alt. 

Feliç dilluns, negrots.      



dijous, 2 de novembre de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Doble o res





Tot continuant amb els meus breus apunts de lectures pedrolianes, avui us faig cinc cèntims d'una novel·la molt especial. Es tracta de Doble o res, escrita el 1950 amb el títol original d'Acte de violència. Considerada del gènere policíac -tot i que en realitat és molt més que una novel·la de crims-, fou víctima de la censura, de manera que restà silenciada, sense veure la llum, durant molt de temps. 44 anys, per ser exactes, si comptem des que la censura la va refusar el 1953. Per fi, l'any 1997 la publicà Edicions 62 amb el títol de Doble o res. Cal recordar que, durant el llarg decurs del mutisme imposat, Pedrolo ja havia publicat un altra obra, de contingut molt diferent, que va intitular Acte de violència (de la qual en parlarem en breu).  

El decalatge entre l'escriptura i la publicació de moltes de les novel·les pedrolianes són un dels esculls que trobem a l'hora d'estudiar i valorar correctament la seva producció. En el cas de Doble o res, per exemple, el retard en el coneixement del text ha incidit directament en la seva consideració pública. Perquè la novel·la pot considerar-se, pràcticament, el primer (o un dels primers) títols policíacs en català, anterior fins i tot a les tres novel·les capdavanteres de Rafael Tasis (La Bíblia valenciana, la primera, data de 1955). D'altra banda, la recepció de qualsevol text literari, després de més de quaranta anys de la seva composició, presenta una problemàtica complexa i evident, que tots us podeu imaginar. 

En qualsevol cas, Doble o res és un llibre fantàstic, que s'inscriu dins de la primera etapa de la creació pedroliana, aquella que intentava pouar, amb vinculacions filosòfiques i un clar ressò existencialista, en l'anàlisi del capteniment humà. A Doble o res hi ha crims, hi ha violència i tensió sexual (poc habitual a l'època), hi ha una visió dura del món. Però sobretot hi trobem un exercici dialèctic de primer nivell. La guerra, les relacions entre homes i dones, el remordiment, la culpa, l'expiació, el dret a la vida, l'estranyesa humana davant la realitat que ens envolta, la impunitat, el desig, l'ambició i la cobdícia. L'amor i la mort. Tot això apareix a la novel·la, enfocat des de la visió dels dos personatges principals, en una llarga conversa molt poc convencional.  

No penso avançar res més, però espero haver-vos obert les ganes de llegir Doble o res. Tanmateix, és un llibre que costa de trobar. No cal que us preocupeu, perquè estic contenta de poder-vos anunciar que, en breu, sortirà una edició ómnibus de 62 que inclourà tres novel·les policíaques de Manuel de Pedrolo, entre elles Doble o res. Es tracta d'una edició que estic treballant, amb un pròleg extens, que s'inicia amb aquest text, tan oblidat, tan poc conegut. Així, els tres títols seran Doble o res, L'inspector fa tard i Joc brut. Tres etapes creatives en la producció de Pedrolo, tres maneres diverses d'enfrontar-se al gènere, tres joies que cal rellegir i revalorar.  

Vinga, negrots, que no decaigui. Que l'any 2018 serà l'any del centenari i hem d'estar ben preparats per afrontar-lo. 

I pel que fa a avui, que passeu un dia ben feliç. 


dimecres, 25 d’octubre de 2017

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques




Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. 

Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva. 
Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo i que obliga el lector a no tancar la novel·la per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.  
Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols. 
Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu. 
La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen es trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès. 
En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al digital Núvol




dimarts, 24 d’octubre de 2017

En breu arriba Vilassar de Noir




Ja en tenim un altre a tocar. Un altre festival negrot. Estem parlant en aquest cas de la segona edició del Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir. L'any passat va resultar genial i esperem que enguany encara sigui millor. 

Si premeu AQUÍ podreu entrar a la pàgina de Facebook del Festival, seguir totes les notícies i consultar el programa. 

Personalment hi faig no sé quantes activitats (en Marc Moreno m'ha embolicat, com sempre) i espero sortir-me'n honrosament. El que sé segur és que serà bonic i divertit tornar a compartir tantes coses amb la família negrota. O sigui que us esperem a Vilassar de Mar els dies 10, 11 i 12 de novembre. No falleu, que us poso falta. 

Fins aleshores, negrots.