Harlem Nocturne

dimarts, 21 de febrer de 2017

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich







Sense cadàver, de la periodista Fàtima Llambrich, és un bon exemple d’allò que coneixem com a literatura de crims de no ficció, un true crime que en diuen en anglès, un non-fiction típic que, malauradament, prolifera molt poc a casa nostra. Per això em sembla molt remarcable l’aparició d’aquest llibre, un testimoni de primera mà sobre el conegut cas de Ramon Laso. Com molts ja sabeu, es tracta d’un cas amb una particularitat insòlita: Ramon Laso va ser condemnat per la mort de dues persones sense que els seus cadàvers hagin aparegut mai.
Fàtima Llambrich ha escrit una obra entenedora, que atrapa i impressiona, des d’una distància asèptica que és molt d’agrair. L’autora s’ha entrevistat amb Ramon Laso (i encara s’hi entrevista) periòdicament, el visita a la presó i ha resseguit la seva història fil per randa. El resultat ha estat no només el text escrit, sinó també un àgil reportatge de 30 minuts que no vaig poder evitar de visionar un cop vaig acabar la lectura del llibre.
La investigació policial, d’una extrema dificultat atesa la manca dels cadàvers, està reproduïda amb enorme minuciositat. Llambrich s’entreté en l’anàlisi psicològica dels mossos d’esquadra que hi van intervenir, gairebé diria que molt més que en l’anàlisi psicològica del protagonista dels fets. Tal vegada perquè vol que arribem a les nostres pròpies conclusions, tal vegada perquè li ha semblat més atractiu mostrar la història amb alguns recursos novel·lescos. En qualsevol cas, el ritme funciona perfectament i no decau en cap moment.  




M’ha interessat molt conèixer des de dins algunes qüestions vinculades a les tasques judicials i policials, malgrat que Llambrich només reflecteix les dades que considera imprescindibles. No té interès en emplenar les pàgines de referències excessivament tècniques que podrien convertir la lectura en un acte feixuc. Prefereix enganxar-nos als esdeveniments, que ja resulten prou sorprenents per se. No som als Estats Units i els casos com aquest no els veiem sovint.
Us encoratjo a llegir el llibre. I encoratjo altres autors a dedicar-se seriosament al conreu del true crime. Si hom defuig els sensacionalismes gratuïts i reprodueix el real amb claredat i rigor, aquest gènere esdevé molt interessant. Així ho ha fet Fàtima Llambrich. Enhorabona.


divendres, 17 de febrer de 2017

El meu relat "Las vergüenzas" en veu alta





Avui, podeu escoltar el meu relat "Las vergüenzas" EnVeuAlta. Em fa molta il·lusió. És un relat que vaig escriure en castellà i que es va publicar a la Revista Fiat Lux. N'estic molt contenta d'aquest relat. M'ho vaig passar genial escrivint-lo. Espero que us agradi. Crec que ha quedat magníficament gravat.





dilluns, 13 de febrer de 2017

Vespres Negres a Sant Feliu de Llobregat





Aquesta setmana tenim una altra cita amb la negror, en aquest cas els Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat (Segona edició). Un dels organitzadors és l'incansable J.R. Armadàs, que no para de fer coses. L'any passat hi vaig ser per parlar d'espies de paper i de cine. I enguany hi seré el dia 16, dijous, per xerrar sobre El somriure de Darwin i tot el que faci falta.
La qüestió és negrejar... o no?




dijous, 9 de febrer de 2017

Morella Negra





Ja la tenim a sobre, una altra trobada literària negra i, a més, gastronòmica. En un indret fantàstic, el poble de Morella. Conec bastant Morella i sempre ha estat un lloc que m'ha encisat. El castell, la sopa morellana, l'orografia del poble, el clima fred i misteriós, l'artesania pròpia (quins jerseis més bonics!).  En fi, una meravella.

Aprofitant les Jornades de la Trufa de Morella (la trufa també és negra...), el cap de setmana del 17, 18 i 19 d'aquest mes de febrer tindrà lloc l'encontre literari "Negra com la Trufa".  Té un programa atractiu. I, a més, dues dones delictives estan nominades al premi de novel·la: Raquel Gámez amb A la seva pell i Ramona Solé amb Quaderns. Molta sort, companyes.  

Un any m'agradaria molt anar-hi. Espero que sigui possible. Mentrestant, que vagi molt bé a tots els participants. Estic segura que sí!


diumenge, 5 de febrer de 2017

El meu relat "Llocs comuns", ara EnVeuAlta




Aquesta setmana li ha tocat al meu relat Llocs comuns. El podeu escoltar magníficament interpretat pels companys d'EnVeuAlta. M'ha encantat com ha quedat, suggeridor i terrífic. Espero que també us agradi a vosaltres.



Feliç diumenge, negrots.  

   

dijous, 2 de febrer de 2017

Massa mares per a un fill, de Dora Muñoz





Massa mares per a un fill, de l’autora mallorquina Dora Muñoz, novel·la publicada amb el número 19 a l’Editorial Llibres del Delicte, és una obra de lectura amena que s’endinsa en el tema dels fills adoptats. Sabem que aquesta problemàtica ha fet córrer rius de tinta i metres de cel·luloide, però no la tinc present en la narrativa negra autòctona dels darrers anys.
El llibre indaga intel·ligentment, amb una ambientació perfecta, en el submón de la droga, de les presons, del petit delicte, de les famílies desestructurades. Són aspectes que Dora Muñoz coneix de primera mà per motius professionals, ja que, entre d’altres activitats, ha estat orientadora al Centre d’adults de la presó de Palma. En llegir la novel·la, això es manté ben present. La versemblança i la credibilitat m’han semblat absolutes. Un conjunt de personatges de tots els pelatges, de totes les classes socials, de tots els nivells culturals formen un mosaic clar i acolorit de la nostra societat, amb les característiques inherents a un territori clos com ho és sempre una illa. A les illes no gaire grans, d’una manera o d'una altra, tothom s’acaba coneixent.   
Crec que l’autora també ha reeixit en el to dels diàlegs. Tot i que, per al meu gust, alguns es podrien haver escurçat (potser també algun capítol de la novel·la), la seva aparença de veracitat és enorme. També ho és pel que fa als registres i a la tria de la varietat geogràfica del català. Massa mares per a un fill està escrita en dialecte insular. I això és un encert absolut, no cal dir-ho.
Felicito a l’autora per una novel·la tan personal  i a l’editorial per continuar apostant per aquestes descobertes. A Llibres del Delicte li surten “dones” per tot arreu.
Feliç dia, negrots.      



diumenge, 29 de gener de 2017

Marc Moreno, guanyador del VIII Premi Crims de Tinta




Com ja sabeu, el guanyador de la VIII Edició del Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català ha estat enguany Marc Moreno. La novel·la que ha merescut el guardó es titula Temps de rates i ja es pot trobar a totes les llibreries. Tinc moltes ganes de llegir-la, com us podeu imaginar. Però el meu post d'avui no vol ser tan literari com personal. L'ocasió s'ho mereix.   



Marc Moreno (Barcelona, 1977)  és periodista, escriptor, divulgador cultural i editor. El meu editor. Fundador fa quasi quatre anys de la petita (i alhora gran) editorial Llibres del Delicte, dedicada a la publicació i divulgació de la narrativa negra en llengua catalana, a la descoberta de nous autors que, en paraules del mateix Marc, es dediquessin a la negror de quilòmetre zero, ja ha tret al mercat 21 títols, el darrer signat per mi (El somriure de Darwin)Abans, em va fer confiança per tal que coordinés dues antologies de relats criminals escrits per dones (Elles també maten -2013- i Noves dames del crim- 2015) i va apostar fort l'any 2014, a ulls clucs, per la publicació de La dona de gris, la primera novel·la escrita per mi que abandonava els calaixos i sortia a la llum.

  

La meva relació amb en Marc Moreno és molt especial. Ens vam conèixer durant la primera edició del Festival Tiana Negra i de seguida vam congeniar. Ens ho vam passar molt bé, en aquella trobada, sense que cap dels dos no pogués imaginar tot allò que la vida, capriciosa de mena, ens tenia reservat.

Quan ell va decidir tirar endavant el projecte editorial, esperonat per les ganes d'emprendre aventures noves i de treballar per la literatura i la llengua catalanes, es va posar en contacte amb mi. Ens vam trobar a la Llibreria Laie (per sempre més el nostre despatx "oficial"). En Marc volia demanar-me l'opinió, preguntar-me què em semblava la seva idea. No cal dir que em vaig sentir molt afalagada. D'altra banda, la idea la vaig trobar fantàstica i el vaig animar a posar-la en marxa. 

D'ençà d'aleshores ens han succeït moltes, moltíssimes coses. Algunes molt agradables, D'altres, en una quantitat difícil d'entomar, absolutament terribles. Tanmateix, n'hi ha una que em fa molt feliç. La consolidació absoluta d'una preciosa amistat. Diuen que les persones que patim problemes ho tenim més fàcil per empatitzar amb altres persones que també en pateixen. No sé si és veritat, però intueixo que sí. En qualsevol cas, en Marc i jo complim la màxima, perquè hem après a ajudar-nos l'un a l'altre, a recolzar-nos sempre, a ser sincers, a ser feliços amb les mútues alegries i a compartir un munt de penes i de sentiments.

En Marc és, essencialment, una bona persona. Un lluitador, un treballador, un supervivent. Un home que no tira la tovallola i que no es deixa amilanar. Un tio valent. Sempre diu que jo formo part de Llibres del Delicte, una part de ple dret, perquè m'explica totes les coses i me les consulta. Això m'honora. Hem compartit hores i hores de cotxe, fent bolos per Catalunya per anar a vendre, molts cops, només dos o tres llibres. Però cada vegada amb la mateixa il·lusió, renovada i intacta. Rient, perdent-nos pels pobles, passant calor, fred, pluja i una boira terrible no fa gaires mesos, tornant de Lleida.


           
Com us podeu imaginar, no tinc paraules per descriure l'emoció que sento davant d'aquest premi que ha obtingut. És el més important de la novel·la negra en català, el tret de sortida del festival també amb més ressò i més internacional, la BCNegra. Un pas de gegant en la seva carrera com a escriptor, però sobretot una satisfacció que es mereixia com a persona, com a treballador per les nostres lletres, com a amic estimat. 

Saps de sobres que em sento absolutament partícip de la teva alegria, Marc. Espero de tot cor que això sigui només el començament d'un canvi de rumb a la teva vida. Salut, sobretot salut. I endavant les atxes, triomfador, que dels covards no se n'escriu la història.