Harlem Nocturne

dijous, 20 d’abril de 2017

V Premio Pata Negra per a Jordi Ledesma Álvarez




Molt contenta en saber la identitat del guanyador del V Premio Pata Negra de novela negra que s'atorga en el marc del XIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca. Es tracta de l'estimat Jordi Ledesma Álvarez i de la seva darrera obra (que encara no he llegit, però ho faré aviat, no tinc perdó) titulada
Lo que nos queda de la muerte (Editorial Alrevés).
Jordi Ledesma, com ja he comentat en altres ocasions, és un escriptor impressionant, que sap transmetre la literatura directamente a la vena del lector. Per tant, estic segura que el guardó és més que merescut. 
La meva sincera enhorabona, Jordi. I a gaudir! 


  



dimecres, 19 d’abril de 2017

Els meus horaris de signatures el dia de Sant Jordi





Aquests són els meus horaris de signatures per Sant Jordi. És a dir, la meva trajectòria turística del dia 23 d'enguany per tot Barcelona. Ai, mare meva! En sortiré viva? Esperem que sí. També espero que em vingueu a veure, negrots!

Llibreria Somnegra, Passeig de Sant Joan (cantonada Consell de Cent): 11-12 h.

Llibreria Atzavara, Carrer Escorial, 94: 13 a 14 h.  

Moritz, Rda. Sant Antoni, 39-41: 16-17 h. 
 

Llibreria Antinous, Parada núm. 66, La Rambla de Canaletes, 72-74 (Terrassa Cafè de l’Òpera): 17.30-18 h. 


Llibreria La Central de Rambla de Catalunya, Rambla de Catalunya, cantonada
Mallorca: 18-19 h.

L'Obrador d'històries,: Parada Rambla de Catalunya/Diagonal: de 19.15 a 20 h.


Llibreria La Impossible, Rambla de Catalunya, parada davant del número 102, entre Provença i Rosselló: 20-21 h.



dimarts, 18 d’abril de 2017

Un extraño en mi tumba, de Margaret Millar




Acabo de llegir un clàssic. Un extraño en mi tumba, de Margaret Millar, novel·la de 1960. Millar va ser l’esposa de Ross McDonald, un dels més coneguts autors del noir americà, creador del detectiu Lew Archer. Si destaco aquest fet no és, evidentment, perquè em sembli rellevant en ell mateix, sinó per tot el contrari. El matrimoni amb McDonald va incidir per desgracia en la repercussió i la valoració de l’obra de Margaret Millar (i no, precisament, de manera positiva). Com a dona de... va passar a un lloc secundari. Com a dona, simplement, també. Tanmateix, el temps ha fet coincidir els crítics i els estudiosos: la més bona escriptora de la parella era ella, ves per on.  
L’edició que he manejat duu un pròleg de Lorenzo Silva, que també contempla aquesta posició:
(...) una espléndida novela y una autora que supo combinar la destreza en el retrato de personajes y la construcción de tramas de intriga con una precisión y pulcritud sobresalientes en el uso del lenguaje. No en vano Margaret Millar era llicenciada en lenguas clásicas, y en cuanto a su capacidad de penetración psicológica y la puesta a punto de sólidas maquinarias argumentales, hay quien sostiene que su impulso y sus consejos fueron cruciales para que su marido, al que hoy reconocemos como clásico del género, se acercase a él y alcanzase los logros que público y crítica le atribuyen.   



Un extraño en mi tumba és un text insòlit i diferent, que s’aproxima al gènere des de posicions gens convencionals. No hi ha un mort a la primera pàgina (de fet quasi podríem dir que no hi ha cap assassinat durant el present temporal de la trama), la investigació és molt sui generis, la psicologia dels personatges i les seves malaltisses relacions són el principal motiu de la novel·la, no hi apareix cap policia. En fi, que compleix tots els requisits que avui alguns defensem com a model de modernitat del gènere. Aquesta circumstància m’ha encantat. En primer lloc, perquè confirma allò que ja sabem. Tot està escrit. Nihil novum sub sole. En segon lloc, perquè la novel·la és obra d’una  dona, i això referma les teories que he exposat en algunes ocasions respecte al negre de factura femenina i a les preferències de les dones a l’hora d’escriure. Que no tenen res a veure amb costumismes absurds ni domèstiques xorrades, ja ho sabeu, però sí amb una manera diferent d’encarar el món. Un extraño en mi tumba, a més, posa damunt la taula el tema del racisme, del sexisme i del paper de la dona dins del matrimoni en la societat americana d’aquell moment històric. I això m’ha semblat molt interessant.
El text té un problema, vinculat al pas inexorable del temps. Els diàlegs resulten poc àgils, una mica gratuïts i estranys, certament antiquats. El mateix passa amb algunes situacions, que en l’actualitat qualsevol escriptor afrontaria des de posicions distintes. Per això cal aproximar-se a la lectura de les obres clàssiques deslliurant-nos de prejudicis i sense cometre el terrible pecat de l’anacronisme i la comparació. Si ho fem així, les podrem gaudir en tota la seva esplendor.
Fins aviat, negrots.       


dimarts, 11 d’abril de 2017

La draga, d’Esperança Camps




La draga és una novel·la sense majúscules, una novel·la sense noms propis. Només Illa, Poble, Ciutat, Península i Continent tenen dret a ser escrits amb una inicial alta. Només Illa, Poble, Ciutat, Península i Continent. Només.  
Bé, no. També alguns personatges. I ja està. Només.   
Diu l’autora a l’inusual pròleg de la seva novel·la (com m’agraden els pròlegs d’aquesta mena, estimada, a l’estil antic, com feien les grans, Rodoreda, la Víctor, com m’agraden els pròlegs que donaran per sempre, passi el temps que passi, alguna raó al lector):
Aquesta novel·la va del mal. De fer mal i de rebre mal. De no fer res per evitar el mal. I de fer mal sense voler. És una demolició controlada. Només he pogut escriure la novel·la quan he fet el forat prou gran per entrar dins meu i punyir. La novel·la és un camí. Sense flors ni violes. És una obertura en canal.
I sí, no ens enganya gens. La draga és una obertura en canal, ho fou en l’escriptura i ho és en la lectura. El desassossec, a mesura que t’endinses en les seves pàgines ‒o t’hi enfonses, millor, creix com una onada galopant, com el tsunami que destrueix el port d’Illa i s’endú les barques, la gent i tot.

Sabeu de sobres que Esperança Camps és una de les meves escriptores de capçalera, que l’admiració que sento per la seva alçada literària no pot fer altra cosa que augmentar cada vegada que aprofundeixo en la seva obra. A La draga no m’ha decebut gens, per més que m’ha fet mal (ja ho deia al pròleg, que anava del mal), m’ha provocat, trencat, estremit. Un text superb, a l’estil de la millor Camps, la Camps en estat pur, sense cap concessió, sense cap obertura. A pulmó. Una Camps dura, granítica, brutal.
La història és terrible, però no l’explicaré. Potser us avançaré que sorgeix de l’interior dels personatges i viatja enfora. Que ens mostra des de dins allò que fa fàstic a l’exterior. Una societat malalta, corrupta, bruta, contaminada, perduda, clarament distòpica i sense gaires expectatives de canvi, millora o redempció.
Esperança Camps du a terme un complex exercici estilístic, que excel·leix en la metaliteratura i en la intertextualitat i que només els grans autors arriben a aconseguir. Molts ho poden provar, però no sé si se’n sortiran. Ella sí. La seva prosa, estranya a priori, llisca amb una suavitat i una naturalitat difícils de definir. Juga amb els límits del llenguatge, el posa a prova, el retorça, el recargola, i ho fa a consciència, sense compassió. I, tanmateix, aconsegueix que continuï essent enormement entenedor. La barreja de diferents persones i veus narratives, de diversos punts de vista i temps verbals, la convivència d’espais i tempos, del passat i del present, fins i tot l’anunci del futur... Aquest seu adreçar-se directament al lector i, per acabar de reblar al clau, al narrador, recobreixen les pàgines de La draga d’un aire absolutament cinematogràfic, netament teatral. Tota la novel·la és una gran didascàlia, una enorme acotació.
És impensable parlar del text sense dir (i això no passa sovint) que a La draga resulta impossible separar la forma del contingut. L’escriptura d’Esperança Camps es belluga com cap altra en l’àmbit literari més pur, aquell que converteix les paraules en el propi objecte de referència del material literari. La novel·la només fa sentit explicada així. Només. En un menorquí deliciós i diàfan, amb la precisió mil·limètrica de cada verb i de cada adjectiu, amb els correlats perfectes, els desplaçament semàntics perfectes, el gris que no negre canònic i que potser és postnoir perfecte, i sense majúscules, sense posar nom als llocs, al·ludint tanmateix a tot l’imaginari que carretegem sobre els muscles (musical, literari, històric, d’actualitat) i fent-nos recordar, recordar. I tot seguit, fent-nos plorar, cridar, maleir.
A La draga res no és gratuït. Només s’hi diu allò que és menester. Perquè aquesta Illa, aquest Poble, Ciutat, Península i Continent passen del petit al gran, del particular al general, del limitat a l’infinit i protagonitzen una història nua, atemporal, universal. La història de les coses de sempre, de les grotesques persones que tots nosaltres som. Sense draps calents, sense salvació.
Passin i vegin, senyors. Entrin dins del llibre. L’escenari ja està preparat. I l’espectacle molt ben servit.       



dilluns, 10 d’abril de 2017

Entrevista a Solo Novela Negra




Pilar García m'ha fet una interessant entrevista a la Revista Solo Novela Negra. Li agraeixo molt perquè sempre em tracta molt bé i demostra molt interès pel que faig i pel que dic. Us passo l'enllaç. Si premeu AQUÍ la podreu llegir. Espero que us agradi. Moltes gràcies, negrots.


 

diumenge, 9 d’abril de 2017

Contes de terror (Bayo, De Manuel, Fernández, Marín)




M’he liquidat en poques hores els Contes de terror publicats per la jove Editorial Apostroph i gestats en el marc del I Festival de Literatura de Terror de Torrebesses, al Segrià. L’octubre passat, quatre autors catalans es van recloure en el seu Castell-Palau per emular la cèlebre tancada de Villa Diodati (Suïssa) l’estiu de 1816. Se’n complien dos-cents anys i la celebració de l’efemèride va semblar una bona ocasió per recrear a petita escala aquest esdeveniment, importantíssim en la història literària universal, del qual van sorgir l’immortal Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley, i l’inici de la ficció de vampirs amb El Vampir, de Polidori. Com veieu, el repte dels nostres escriptors no era menor: trobar la inspiració per escriure cadascun, exactament com va succeir a Diodati dos segles enrere, un relat de terror. En aquest cas relacionat amb el poble de Torrebesses i el seu castell, de terrífica i llarga tradició.      
No negarem que es tractava d’una empresa ambiciosa, però també divertida i ocurrent. Els nostres autors Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín‒ s’ho van passar molt bé. I van complir. Tots ells van escriure el seu relat. Ara, aquests relats ens arriben reunits en un llibre, i us asseguro que paguen moltíssim la pena.
Les quatre històries són terrorífiques, però diametralment diferents. El concepte del terror és molt ampli i així ho demostren els textos. Més clàssics els de Bayo i Marín (des del punt de vista de la por tradicional, aquest és el més canònic, fins i tot amb un regust del segle XIX); més vinculat a la història real el de Fernández, amb justícia poètica inclosa; més híbrid i distòpic, amb tints de ciència-ficció, el de Jordi de Manuel. Com us podeu imaginar, no revelaré cap secret, sobretot perquè el recull acaba de sortir i penso que encara no l’ha llegit pràcticament ningú. La meva intenció no és destapar misteris, sinó tot el contrari: generar amb aquesta ressenya el desig de llegir.


Els quatre autors prenen elements de la història real del castell i del poble i els mesclen en una coctelera. Al fons de la coctelera ja existia un pòsit amb les dèries i preferències personals, els estils propis, els llocs comuns i els personatges de l’imaginari col·lectiu de la por, els tòpics del catastrofisme i el futurisme distòpic (amb autoreferències sergiotianes), les ficcions antropofàgiques i apocalíptiques -desmembracions incloses-, i les picades d’ullet a la tradició literària, sense la qual no podríem existir. No aclariré en quins relats, ho haureu de buscar vosaltres, però no he pogut evitar pensar en El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde, El Gat negre d’Edgar Allan Poe, Le malentendu, d’Albert Camus o El Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo, per citar només algunes de les obres que m’han passat pel cap.
Si tot va bé, tindré l’honor de presentar el recull el dia 19 de maig, juntament amb Antoni Munné-Jordà, a la Llibreria Nollegiu. Em reservo la presentació per explicar moltes més coses dels relats i aclarir amb més detall les meves impressions. Mentrestant, aneu-vos animant. Contes de terror: Emili Bayo (Ones de líquid vermell), Jordi de Manuel (Els hostes), Empar Fernández (La memòria de la sang) i David Marín (El bagul). Em sembla que més suggeridors els títols no poden ser.    







dimecres, 5 d’abril de 2017

Recursos inhumans, de Pierre Lemaitre





Recursos inhumans, novel·la de Pierre Lemaitre publicada a França el 2010, arriba set anys després a casa nostra de la mà de Bromera, en una magnífica traducció d’Albert Pejó, embolcallada sens dubte per l’èxit rotund de la resta d’obres de l’autor, algunes de les quals escrites amb posterioritat.
Recursos inhumans duu el segell inconfusible de Lemaitre i aquest és un dels motius pels quals ens costa vincular-la amb claredat a una etiqueta de gènere. No és una novel·la negra a l´ús, malgrat que la trama i el rerefons són extraordinàriament foscos. No és una novel·la carcerària, tot i que una part dels esdeveniments transcorren rere els murs de la presó. No és una novel·la d’acció, però conté escenes que podrien formar part del més trepidant (odio aquest adjectiu, tan gastat, però aquí s’escau com un guant) cinema de Hollywood. I tampoc no podem considerar-la una novel·la psicològica, per bé que les veus narratives (n’hi ha dues) s’expressen en primera persona i les seves motivacions, sensacions, flaqueses i sentiments ens arriben ben endins, de manera directa i sense filtres. Recursos inhumans no és res del que podríem suposar, però alhora és totes aquestes coses. El talent de Lemaitre ens permet acostar-nos-hi des de diferents nivells de lectura i gaudir-la a parts iguals.   
La història resulta duríssima. Un retrat sòrdid de la societat neocapitalista, del nostre draconià entorn neoliberal: la dolorosa realitat de la crisi, de l’atur de llarga durada, de la impossibilitat de trobar feina més enllà dels cinquanta, de la desesperació i la pèrdua de l’autoestima, de la ràbia i la incomprensió, de la devastació humana més absoluta. La trama resulta volgudament hiperbòlica, és el recurs que empra Lemaitre per assegurar-se que el seu missatge ens arribi sense lenitius, sense bàlsams, sense interferències. Per assegurar-se de fer-nos mal. I ens en fa, perquè allò que caracteritza l’escriptura del francès és precisament la seva capacitat per situar-nos, sempre, al bell mig de la ficció. Mentre llegim, ens hi sentim decididament implicats, com si visquéssim dins les pàgines del llibre.
Algun aspecte de l’argument m’ha semblat deutor d’El mètode Grönholm, la qual cosa no seria gens estranya atès l’èxit arreu del món de la peça teatral de Jordi Galceran. Lemaitre acostuma a incloure a les novel·les un bon nombre de referències i picades d’ullet intertextuals, i aquí també n’hi ha unes quantes. Des de Sartre a Scott Fitzgerald i des de Kant a Marcel Proust.
La novel·la m’ha agradat. A banda del seu factor de denúncia, de crítica ferotge, també m’ha semblat imaginativa i àgil. Però he d’admetre que alguna cosa m’ha grinyolat. Crec que Lemaitre es podia haver estalviat la seva concessió a la comercialitat. Jo hauria preferit un text més ombrívol i encalmat, potser més intimista i filosòfic, potser amb un final més cru. I sobretot sense curses a tota pastilla per l’autopista ni solucions de cine d’acció. Personalment, a mi ja m’hauria estat bé. 





Aquesta ressenya ha aparegut també al Portal Digital Núvol.